La principal diferència entre el Brexit i un hipotètic Catèxit, o procés d'independència de Catalunya, és que la Unió Europea no va enviar els seus tancs per aturar el referèndum britànic ni els enviarà per impedir que s'apliqui el seu resultat, mentre que l'Estat espanyol sí que va enviar la seva policia per confiscar les urnes i les paperetes, imposant-se per la força de les porres als votants, i segurament hauria enviat els tancs si el 28 d'octubre el govern Puigdemont hagués fet efectiu el resultat de les accidentades votacions. És clar que si Brussel·les hagués enviat tancs cap a Londres, a Dover els estarien esperant els tancs britànics, mentre que Puigdemont no podia ni tan sols garantir que la majoria de mossos d'esquadra l'obeís amb els ulls clucs.
Però en la hipòtesi que Puigdemont tingui raó quan diu que el 10 d'octubre hauria d'haver tirat pel dret, proclamar la república i fer-la efectiva, i en la suposició que el govern Rajoy, amb les benediccions del Congrés i dels tribunals, no hagués aixafat per la força la «insurrección separatista» tot declarant l'aplicació immediata d'un «estat de setge» amb suspensió dels drets i llibertats individuals bàsics; suposant, al contrari, que els poders de l'Estat haguessin decidit que Catalunya s'havia autodeterminat i calia respectar-ho, s'hauria obert un espai de negociacions sobre els ritmes i característiques de la separació i els acords entre les parts. Com les que mantenen el Regne Unit i la Unió Europea.
I el que passa ara mateix és que el Regne Unit està comprovant un fenomen previsible: que la paraula Brexit té tants significats com persones la diuen. La frase «Brexit vol dir Brexit» és aparatosa però buida, excepte en el cas que es vulguin tallar totes les relacions, envoltar les illes amb un mur, i començar a negociar la seva demolició, com si fos una país balcànic que fa cua per entrar. A Londres ningú no vol això. No saben el que volen, però no volen el mur. A Brussel·les, en canvi, juguen a fer veure que hi estarien disposats, ni que sigui per fer-los por.
Sempre he pensat que si a Madrid hi hagués més cervell i menys testosterona haurien dit a Puigdemont: «Si voleu, marxeu, però de seguida, i tot seguit aixecarem un mur econòmic impenetrable, si no és que abans us hi repenseu». Al president català li haurien caigut al damunt tantes pressions empresarials com les que fan trontollar Theresa May.
