L'avi de la gorra, el bastó i calçat de reixeta seu a l'ombra de l'om. Descarta el banc perquè el sol hi toca de ple. Es repenja a la barana de ferro que encercla l'arbre i s'hi està quiet com una escultura urbana. Arriba una furgoneta i es para al seu costat. En baixa un noi, amb el rostre lluent de suor, que descarrega a preu fet unes caixes i les deixa a terra. El noi que no té temps per perdre i el vell que té tot el temps del món comparteixen present. Potser el noi enveja la tranquil·litat del vell i el vell la vitalitat del jove. Sigui cert o pura especulació, l'escena es dissol en un tres i no res. Un, desapareix dins del cotxe. L'altre, de cames primes i encorbades, s'allunya de l'arbre parsimoniosament, amb pas tan feixuc que sembla que s'hagi carregat tots els embalums del transportista a les seves espatlles.
L'aire condicionat de la cafeteria em refreda la gola. La mare que es disposa a sortir del local s'atura al costat de la meva taula. Em miro la nena, que no para de xerrar i xisclar. Em cau simpàtica. La mare, delerosa de tenir una conversa d'adult, enceta un monòleg disfressat de diàleg. M'explica que la maternitat està idealitzada, que s'estima molt les seves dues nenes però que de vegades són insuportables. M'ho diu buscant comprensió i li dono tota la que puc dispensar mentre m'empasso un tros de croissant. Obre la porta per sortir al carrer i s'acomiada de mi amb un: «un dia es faran grans i ja no em necessitaran. Però encara falten molts anys per això...». La perdo de vista de seguida. Els ulls se me'n van cap a la senyora que empeny el carro de la compra com si fos un caminador.
M'acabo l'esmorzar i pago. Constato tres coses. La primera: l'estiu cansa. Cansa molt i cansa més amb l'edat. La segona: de vegades ens sentim més sols del que voldríem. Potser per això voltem tan amunt i avall, com si tinguéssim un destí prefixat, quan l'únic que ens mou és recordar-nos que continuem vius malgrat els 38 graus. La tercera: Manresa és una ciutat envellida. No calen estadístiques. N'hi ha prou d'observar. L'estiu és l'època de l'any en què els dos extrems de la vida -infants sense escola i gent gran jubilada- deambulen més a prop que mai. Segurament ens agraden més els principis de les històries que els finals, però de vegades els extrems es poden tocar i del contacte poden néixer experiències sorprenents. A Seattle, fa uns anys, van ajuntar una residència d'avis i una llar d'infants amb beneficis sorprenents per als més grans, que van guanyar en alegria, i per als més petits, que van aprendre a viure amb normalitat la malaltia i la pèrdua de capacitats. L'experiència d'unir dues generacions que no compartien ni passat ni futur, només present, el va explicar l'Eva Briggs al documental Present perfecte. I si ho provéssim aquí?
