Veiem com creix el feixisme a l'interior d'Europa i no fem res perquè tenim por, es té por del diferent, del pobre, del migrant. Tenim por de perdre el poc de les engrunes que conservem i per això a poc a poc acceptem polítiques i mesures que no s'allunyen de la signatura d'una sentència de mort per a milers d'emigrants cada any en aquest gegantí cementiri en què hem convertit el Mediterrani. Oblidem la nostra història migratòria i omplim de misèria i mort una altra vegada Europa. Cal parlar de la nostra participació a Líbia, aquest país destrossat reconvertit en presó d'immigrants i paradís d'esclavistes, en la realitat dels CIE, aquest racisme institucional silenciat a casa nostra. És veritat que es veuen canvis i la gestió de la immigració al nostre territori no està en mans d'autèntics psicòpates, però haurem d'admetre que ni els murs a Ceuta i Melilla s'han aixecat en aquests últims quatre anys, ni els demencials acords fronterers amb el Marroc han estat desafiats per cap govern, amb tarannà o sense tarannà, aquí tots han acceptat jugar al mateix joc, aquell que sempre ha dictat l'apartheid europeu. Haig de recordar que l'increment de refugiats i d'immigrants a Europa té el seu origen en els conflictes armats de l'Orient Mitjà i també en els d'Àfrica. Conflictes bèl·lics inacabables als quals Europa no és aliena ni en els quals tampoc és innocent.

La crisi a l'Orient Mitjà es remunta al 16 de maig del 1916, data de l'acord Sykes-Picot, alts funcionaris dels governs del Regne Unit i França, per repartir-se els territoris àrabs després de la derrota i esfondrament de l'Imperi Otomà, acord que és l'arrel de gairebé tots els mals actuals a la regió àrab; similars també els acords de descolonització en gran part d'Àfrica. Crisi dels refugiats amb arrels europees, però els dirigents europeus, ni cas. «No és responsabilitat nostra que les persones decideixin fugir ni que ho facin en condicions precàries i en inestables embarcacions», va ser la miserable declaració de Zoido, anterior ministre d'Interior del Partit Popular. Una més de les vergonyoses declaracions sobre refugiats a la hipòcrita Europa. En frases de semblant inhumanitat solen afegir que no es tracta de salvar refugiats al mar sinó d'actuar en els països d'origen perquè no hagin de fugir ni marxar. Declaracions hipòcrites, la Unió Europea no ha fet res ni ha manifestat la mínima voluntat política de posar fi a la guerra de Síria, per exemple. Ni tampoc ha ajudat els països d'on marxen els emigrants per pobresa o amenaces greus. Ho diuen, però mai hi ha hagut la més mínima proposta concreta de desenvolupament econòmic i social en aquestes terres. Té sentit voler evitar que els emigrants i refugiats segueixin intentant arribar a Europa? Deixarem potser de vendre armes? Deixarem de patrocinar conflictes armats? Deixarem de manipular governs per espoliar els seus recursos? Segurament no; llavors, seguirem tenint milers de persones que volen fugir de la guerra. Ara mateix el flux migratori al Iemen, on Espanya té responsabilitat per la venda d'armes a l'Aràbia Saudita, és intern, però comencen a buscar un futur millor. És el que venen a buscar, una vida millor. Europa vol gaudir dels beneficis de la venda d'armes i espoli, però no vol responsabilitats. No fa gaire, nosaltres i la resta d'Europa fugíem de la guerra, suposo que no hauria de resultar tan estrany. Hauríem de tenir-ho encara molt fresc. Imagineu-los per un instant sols en una embarcació perduda a la Mediterrània enmig de la profunda foscor de la nit, perduts i únicament aferrats a un miratge dibuixat en un sistema polític i social que presumeix davant del món de ser el bressol de la civilització, el si de la democràcia. Imagineu llavors la seva sensació en veure com un suposat país amic, un «estat civilitzat», els nega l'accés als seus ports simplement per hipocresia política. Com definiríeu aquesta situació?