Hi ha dies en què l'actualitat més propera es mostra benèvola amb nosaltres i, a part de donar-nos bones notícies, sembla esforçar-se a aclarir-nos l'horitzó que tenim més a la vora. Tot sembla endreçat i tenim la impressió que cada peça ocupa el lloc que li pertoca en el tauler de les sempre complicades decisions quotidianes. Però, ben al contrari, hi ha dies en què tot sembla conjurar-se per embolicar la troca, ens costa d'entendre el que passa i el panorama se'ns fa cada vegada més confús. Encara que sigui barrejant conceptes, aquest articulista té la sensació que això darrer és precisament el que acaba de passar en el tauler polític que ens afecta més directament.
Primer. En l'àmbit del nostre particular sistema de partits, acaba d'aparèixer un nou moviment que porta el nom de Crida Nacional per la República. Està directament vinculat als presidents Puigdemont i Torra i constitueix de fet una tercera o quarta refundació de Convergència. Hi ha, doncs, un fil conductor que arrenca en el projecte polític de Jordi Pujol i que en els darrers temps sembla buscar la sortida en un embull que acaba fent-se inintel·ligible per a les persones que s'ho miren a una certa distància: CDC, PDeCAT, Junts per Catalunya i la nova Crida. No tot és el mateix, és clar, però el punt de partida sembla ben evident, encara que pel camí s'hagi anat enriquint amb la incorporació de diversos independents que, sens dubte, ja no tenen res a veure amb el pujolisme. Tot plegat, però, i salvant algunes excepcions, no sembla escapar-se d'una matriu catalanista i de centredreta que identifica cadascun dels quatre projectes. L'últim de tots, evidentment, s'identifica amb tota nitidesa amb l'anhel independentista i amb el desig d'una transversalitat ben ampla, però el sol fet d'haver nascut sense cap possibilitat d'atreure ERC i la CUP ja deixa fixada la marca des de bon començament. Ningú no és capaç d'endevinar en què acabarà finalment aquesta Crida, però de moment, i mentre no comenci a donar els fruits que els seus promotors es proposen, no és segur que ajudi a aclarir el panorama d'un sector tan important en la política catalana.
Segon. El que ha passat en el ple d'aquesta setmana al Parlament de Catalunya ha enviat senyals de confusió i de desconcert als rengles independentistes, sobretot a aquelles persones que no militen en cap partit i que situen la unitat com l'element principal del seu activisme infatigable. A la majoria de la gent només li arriba que Junts per Catalunya i ERC s'han barallat obertament i s'han dit paraules gruixudes... La gent ja sap que tota la culpa d'aquest desacord prové d'una decisió novament estrambòtica i inaplicable del jutge Llarena, que, creatiu com sempre, ara s'ha inventat la figura del «diputat temporal». Els partits sobiranistes tenen receptes diferents per donar-hi resposta, però no es posen d'acord, i això fa patir molta gent de bona fe. Mal fet, doncs: tothom sap que la roba bruta s'ha de rentar a casa i que tirar-se els plats pel cap sempre és una mala solució.
I tercer, de signe ben diferent. Aquesta setmana s'ha posat en marxa la vegueria del Penedès, que d'entrada parteix la comarca d'Anoia en dues parts i deixa literalment penjada la zona de l'altiplà de Calaf i rodalia. Al mateix temps s'han nomenat una munió de delegats territorials que ocuparan plaça i despatx, per a una funció que la ciutadania ara mateix seria incapaç de descriure. Així, doncs, el tema de la divisió territorial es complica encara més en comptes d'aclarir-se, i darrere de la creativitat política ve naturalment la pluja de càr-recs i la burocràcia. Tot plegat no crec que ajudi gaire a la bona imatge del nostre autogovern.
Així és que tenim dret a esperar més bones notícies. Els polítics haurien de saber que una altra setmana preferiríem un panorama un xic més esclarit en tots els àmbits.
