Pujol pare, Pujol fill, Artur Mas, Neus Munté, Carles Puigdemont, Marta Pascal, David Bonvehí... Noms que han estat, noms que no haurien d'haver estat, alguns que han passat, d'altres que s'hi volien quedar, noms que (sembla) tenen el dies comptats. CiU, CDC, PDECAT, JuntsxCat, Crida per la República. Noms, canvis, divisions, fraccions, impulsos, reimpulsos, victòries i fracassos, avenços i retrocessos. La història d'un espai polític reduïda en temps i paraules a quatre ratlles. De la Convergència Democràtica de Catalunya que va néixer als peus de la Moreneta a la presentació d'un moviment que es pot cruspir el partit que es va presentar dilluns, sense la presència de cap dels seus líders, a l'Ateneu Barcelonès hi ha més que una continuïtat. Hi ha un fons de pensament que la debilitat del partit en el moment de fer front al seu debat més intens, la independència, ha trepitjat. Ara, com passa en tants altres partits, hi ha més façana que fonaments, i els canvis de decorat l'afecten sovint. La independència, la república, el lideratge, l'exili, la presó, l'estafa, el deute, la corrupció han estat superiors a la voluntat de supervivència. Es miri com es miri, el PDeCAT representa un segment de la població, ampli. Un conjunt de persones de país que es mou entre la moderació, tant per la dreta com per l'esquerra. I el cap de setmana es presenta determinant.
