Si sou dels que sintonitzeu TV3 o seguiu la informació de la Generalitat haureu vist en les darreres setmanes un anunci del 012 que protagonitza l'Helena Garcia Melero sobre la protecció de dades personals. La publicitat, com sempre, sembla una cosa, però la realitat és ben diferent i el que hauria de ser sentit comú ha passat a ser un cúmul de normatives que molt sovint no se sap com aplicar-les.
La Melero -o sia la Generalitat- ens diu literalment que «les dades personals són meves» i que «se'ns ha d'informar de què se'n farà, de les nostres dades». La publicitat ens remet al web apdcat.gencat.cat com la referència per poder protegir les nostres dades. Si teniu paciència i molt de temps, us convido a viatjar per aquesta pàgina web que acaba sent un calaix de sastre normatiu que pot marejar aquell que vulgui treure'n l'aigua clara davant d'algun dubte concret.
Mentre el món legislatiu i burocràtic europeu se sent a gust creant i refent normatives, no hi ha dia que companyies de telefonia mòbil amb les quals mai no hem tingut cap relació ens assetgin amb propostes comercials. O que continuem apareixent en guies telefòniques on, a part del número, consta amb tot detall el nom del carrer i el número de la casa on vivim. I per desaparèixer d'aquestes guies ha de ser el client qui faci el pas i no la companyia telefònica.
El que ens explica la Melero són flaixos d'una normativa europea de la qual a Catalunya vetlla per la seva aplicació l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Les institucions ens pressionen per fer cas de la norma, mentre periòdicament arriben correus electrònics d'ajuntaments, consells comarcals, Generalitat i qualsevol organisme públic en els quals, com a mínim, és visible el correu electrònic de tots els destinataris. I entre els particulars el control sobre el número de telèfon és una tasca inviable. És com els secrets, només que una persona el sàpiga, l'endemà ja és d'abast públic.
Les empreses estan obligades a complir el reglament, però justament entre les més grans es detecten importants dèficits. Elles són les que troben les escletxes per aconseguir les dades que ajudin a millorar el compte de resultats. El big data hi té molt a dir, en protecció de dades. Actualment, any 2018, pretendre conciliar món digital i la privacitat és una batalla perduda, per moltes lleis i alguna multa que de tant en tant puguin posar. Sabem que ens controlen fins al darrer sospir. Sí, sí, perquè també les funeràries s'han convertit en grans grups on tota informació de la qual es pugui disposar sobre particulars s'ha de donar per bona.
Hi ha institucions financeres que disposen de llargs mostradors per fer operacions de caixa i on els clients s'han de posar l'un al costat de l'altre i a poca distància. Per poc fines que tinguin la vista i l'oïda poden obtenir en pocs segons dades i informacions que són estrictament confidencials. Segurament organitzacions d'aquest tipus passaran abans i millor l'auditoria que petites empreses a les quals s'haurà obligat a tancar amb pany i forrellat els quatre llibres de comptabilitat. En situacions semblants encara és fàcil de trobar-nos en punts d'atenció públics i privats. A Manresa, a Berga, a Barcelona i arreu.
El desgavell es pot situar a l'altre extrem, el de l'hiperproteccionisme. Fa pocs dies, en un hospital de Barcelona, atenent a la Llei de protecció de dades, l'acompanyant d'una usuària d'urgències es va quedar sense saber res de la malalta perquè no portava cap autorització signada per la malalta. Si havien anat corrent a urgències, no era el millor moment per pensar en autoritzacions, oi? Surrealista i una demostració més de falta de sentit comú. És evident que si les normes generen dubtes i més perjudicis que beneficis, és millor que no s'apliquin.
