Tertul·lià va dir que la sang dels màrtirs és llavor de nous cristians, però es veu que aquest pare de l'Església (150-220) no va influir gaire en el fiscal general que va decidir querellar-se per rebel·lió contra el govern de la Generalitat destituït per Mariano Rajoy, ni en el jutge instructor i els magistrats de sala del Tribunal Suprem que van acollir com a bona aquesta acusació i van estendre-la a altres líders independentistes. O no han llegit a Quintus Septimus Florens Tertullianus, o han decidit contemplar amb indiferència el fet que les seves decisions legals converteixen els dirigents processats, en tant que presos o exiliats, en màrtirs de la causa, i esdevenen així sembradors de nous adeptes. (Que el martiri escampi llavors no implica que el màrtir sempre tingui raó, però aquest és un altre debat).

Qualsevol estadista amb alguna lectura històrica sap que la darrera cosa que s'ha de regalar a un moviment rebel o contestatari és un màrtir, i especialment un dirigent màrtir, però a l'Estat espanyol fa temps que manquen els estadistes, en aquest tema com en tants d'altres. Se'n deu haver perdut la mena. Potser els veurem aparèixer en el futur, quan la seva necessitat sigui tan peremptòria que espavili les habilitats ocultes d'alguns dirigents instal·lats fins ara en la zona de confort de les certeses absolutes. Potser també apareixeran a Catalunya, on són igualment escassos. Ser capaç de somniar estats no converteix ningú en estadista.

Passades les vacances arribaran els dies del judici contra els líders del procés, que serà llarg i complicat a causa del nombre d'acusats i de l'extensió dels fets a examinar, que el sumari fa arrencar de molt enrere. Desfilaran un gran nombre de testimonis i es presentaran un feix de proves. Fins al dia que comenci la vista, la Fiscalia té temps de demostrar sentit d'Estat i de decidir si vol crear màrtirs que facin créixer nous rebels en els camps del catalanisme. Si no ho fa llavors, pot fer-ho el dia que presenti les conclusions definitives: rebel·lió, sedició, conspiració o simple desobediència, com suggereix The Economist.

I pel que fa als jutges del Suprem, l'oportunitat d'incidir ja la tenen ara i la continuaran tenint fins al dia que signin la sentència. Podran dir que la seva feina no és adoptar decisions polítiques, però la incidència política de les seves decisions en aquest sumari és enorme, i segur que en són conscients.