En una ocasió, durant un viatge a Perpinyà amb l'Escola Oficial d'Idiomes de la Seu, matriu de la de Puigcerdà, un grup d'alumnes ja de la tercera edat es van aixecar orgullosos del seient en travessar el coll de la Perxa i albirar el retorn a la Cerdanya.
Moguda per l'emoció de qui torna a casa, una padrina de Lles es va posar a cantar: «Som los hereus de la muntanya, som los pubills del Pirineu; fills de la França o de l'Espanya, tots sóm germans a Font-romeu...». En sentir-ho, uns altres padrins asseguts unes files més enrere d'aquell autobús cofoi s'hi van afegir i tots junts van completar l'himne cerdà: «Aquí hi tenim bressol i llosa, qu'es nostre pàtria natural des del Carlit fins a la Tosa, des del Cadí fins al Puigmal. Meitat de França, meitat d'Espanya, no hi ha altra terra com la Cerdanya». L'escena va sorprendre els més joves, cerdans i alturgellencs, que no coneixien l'existència d'aquest himne, escrit pel poeta Francesc Matheu i musicat per Francesc Sánchez a final del segle XIX. També els va sorprendre el sentiment de cerdanitat que vivia latent en aquells padrins. És aquest un sentiment que es reprodueix una vegada l'any a la Diada de Cerdanya que organitza l'Institut d'Estudis Ceretans amb la participació d'un públic també majoritàriament gran. Aquests dies en què la comarca veu néixer una colla castellera, el sentiment cerdà ha fet un salt per entrar a l'era del WhatsApp. El grup d'aficionats als castells ja ha celebrat dos assajos a Llívia, enclavament símbol de la vall, i ha fet possible un projecte transversal com pocs se n'han fet en les últimes dècades. Com potser tan sols a la piscina de Puigcerdà, l'hospital, els grans supermercats de Puigcerdà i la Guingueta o a les noves organitzacions empresarials transfrontereres, als assajos de la colla castellera s'hi retroben amics, parents de lluny i saludats d'arreu de la Cerdanya sota un mateix objectiu. Si continua amb aquest ritme el procés de creació, aviat la colla serà una realitat. Triarà un nom, una camisa i un escut que es brodarà tothom al pit per reivindicar per les places castelleres que la Cerdanya també existeix. La pinya, els dosos, acotxadors i enxanetes agafaran el relleu dels padrins de l'autocar per recordar arreu que la Cerdanya ja era Cerda-nya abans de Pau Vila, les comarques, les vegueries i els mateixos estats. La cerdanitat ha tornat, ara al segle XXI per mitjà dels castellers, amb una pinya que no entén de fronteres.
