L'estiu ens dona pauses propícies per a la lectura. És l'hora d'agafar aquella voluminosa novel·la que espera tanda des de fa uns quants mesos al prestatge, de manera que, quan ja ens hagi atrapat, no l'hàgim d'abandonar per culpa d'obligacions enutjoses. Però també és l'hora d'emprendre llibres més intemporals, que no envelleixen gens de pressa i que han de ser assaborits a poc a poc. Algun dietari, per exemple, un gènere més difícil del que sembla, perquè no n'hi ha prou d'anar esquitxant les pàgines dels teus records i les teves vivències amb divagacions buides o amb quatre cites sorprenents. El dietari exigeix, certament, algunes qualitats literàries que no solen abundar.

Per començar, la descripció dels paisatges que acompanyen el pas dels dies de l'autor. No basta a trobar un marc idoni, bell o original per si mateix, sinó que cal saber descobrir en l'objecte observat aspectes impensats, detalls que passen desapercebuts a la majoria de la gent, qualitats inesperades. I després, naturalment, s'ha de tenir una gràcia especial, un talent que sigui capaç de transmetre al lector el retrat fidel d'allò que es vol descriure. En aquest sentit, no és per no res que els lectors catalans tenim sempre Josep Pla en el pensament, perquè molt sovint ens sorprèn amb un adjectiu inesperat, amb alguna observació aguda que ens deixa enlluernats, potser perquè nosaltres no hi hauríem caigut, o no ho hauríem sabut dir amb tanta precisió.

No és fàcil tampoc ser capaç de transmetre la personalitat de la gent que desfila per la vida de l'autor d'un dietari. Amics i companys de feina, de viatge, d'aventura, persones vulgars o extraordinàries, simples passavolants que tenen una presència fugissera: tots ells han de ser retratats amb paraules justes i breus, però que han d'oferir al lector els trets fonamentals del personatge. I no n'hi ha prou, tampoc, d'escandir aquí i allà una recepta de cuina, una cita literària, un plat saborós, un plaer minúscul d'aquells que ens alegren la vida. Cal saber administrar les dosis d'aquests ingredients en la justa mesura, en el moment oportú, per evitar l'avorriment o la fatiga del lector.

El dietari és, doncs, un gènere farcit de paranys, i no n'és pas el més petit aquell que el fa semblar a l'abast de tothom. Molts escriptors que ens han agradat en altres facetes, han sucumbit en canvi al naufragi d'unes experiències i unes descripcions que no ens acaben de fer el pes, o que ens amaguen massa l'autèntica ànima secreta del narrador o, tot el contrari, que són una pura mostra d'exhibicionisme d'algú que es creu que tot allò que fa o tot allò que pensa, per petit que sigui, ens ha de semblar d'un interès extraordinari.

Quan topes pel camí amb algun dietari ben escrit i ben compensat en els elements que l'integren cal saludar-lo com una rara avis, com una troballa que no podem deixar de compartir. A mi m'ha passat això mateix, aquests dies, amb el llibre Un estiu, del poeta, traductor i crític Francesc Parcerisas, una obra que ha merescut amb raó les lloances de la crítica i que s'ha acabat convertint una mica en una de les lectures obligades d'aquesta temporada. És un llibre breu, mesurat, que diu coses sensates que potser no sempre compartim però que sempre ens interessen. Un llibre que ens transporta amb pulcritud el moment concret de la vida d'un home que ratlla la setantena, que perd pel camí alguns dels seus amics imprescindibles i que, malgrat aquests advertiments del pas inexorable del temps, sap trobar els goigs de cada dia. I, naturalment, un home que és capaç de compartir-los amb el lector sense vanes pretensions, sense l'ampul·lositat que massa sovint ens fa caure de les mans algun altre dietari que, tanmateix, prometia. Llegiu-lo, val la pena.