Qui ho entengui, que aixequi el dit. Hi ha un gènere humà capaç de baixar tres pisos carregat amb una nevera portàtil plena de gel i de begudes, una taula de càmping, una senalla amb vitualles i un parell de cadires plegables. Res a dir. Tot un parament que entafora dins un cotxe amb el qual recorre potser una vintena de quilòmetres per anar a refrescar-se a una riera de Castellbell, o fins i tot fer-ne una cinquantena per gaudir de bany i relax natural i gratuït en uns tolls de la riera de Merlès. Cap problema. A aquesta espècie no li és obstacle fer mans i mànigues per aparcar aquest vehicle en algun raconet d'un voral d'una carretera estreta ja envaïda per d'altres. Té el seu mèrit. Encara més, un cop estacionat, aquest gènere guarda les forces gairebé intactes per agafar la nevera plena de gel i de begudes, la senalla, la taula de càmping i les cadires i recórrer a peu uns centenars de metres de camí posant en risc turmells i bíceps per arribar al paradís anhelat. I encara n'hi sobren per posar la síndria o el meló a refrescar. Bravo per a ell/a. Però, ves per on, aquest mateix gènere no és capaç, unes hores després, d'agafar aquelles ampolles i llaunes que abans duia a la nevera i que ja són buides, les bosses on carregava la síndria o el paper d'alumini dels entrepans i dur-los fins a aquell vehicle que ha estacionat com ha pogut per acabar-ho dipositant en un contenidor. Algú aixeca el dit?
