La política és com la mecànica de Newton, però en versió senzilla. Tan senzilla com això: «si creem al país un problema gros, el govern no tindrà més remei que solucionar-lo». És el principi general de qualsevol protesta, i és la idea en què es basava tot el procés català. L'anàlisi es pot complicar tant com es vulgui analitzant les moltes capes que componen el fenomen, però al final només és això: si passen coses mai vistes, si tremolen les parets de l'Estat i aconseguim que el món ho vegi, Espanya obrirà els ulls i el govern central haurà de buscar solucions. No pot ser de cap altra manera. No? Doncs sí. Ha resultat que sí. El que fallava en aquest supòsit és la idea que un govern no pot defugir els problemes greus. La realitat ens demostra amb contundència gravíssima que sí que pot. Pot i ho fa. En temps d'idealismes les coses devien ser diferents, però en temps de taurons com els actuals un polític no observa un problema i es pregunta tot seguit com pot afectar el seu país; es pregunta com el pot afectar a ell. Catalunya crema? Molt bé. La pregunta no és què pot passar. La pregunta és: puc resistir? a qui perjudica? a qui beneficia? I la resposta que Rajoy va donar a aquestes preguntes va ser: serà un marrón, però puc resistir i en puc treure partit. Sánchez hauria fet el mateix. Mentre qualsevol president espanyol a qui es plantegi el problema arribi a aquesta conclusió, l'independentisme farà bé d'oblidar Newton i rellegir Maquiavel.
