Cent o més vehicles en fila índia en una carretera, a una velocitat constant i cap a una mateixa destinació. Això ho veiem cada dia. Els que van a treballar a Barcelona, els que van a la Universitat Autònoma, els que van a les platges, els que van a esquiar, els que van a les fàbriques... Una corrua de vehicles, amb ocupants que comparteixen objectius de mobilitat, s'assembla cada vegada més a un tren. Deu ser per això que les nostres administracions han decidit, i sembla que de forma decidida, apostar pel bus com a principal forma de mobilitat entre ciutats. Per moltes queixes que generi el servei, el trajecte amb bus entre Manresa i Barcelona creix constantment perquè és la forma més ràpida d'arribar a la capital.
Es parla molt del tren com a solució als problemes de mobilitat, però realitat és que les carreteres són la versió actualitzada dels antics camins de ferro. Les inversions en les línies de ferrocarrils que incideixen sobre la Catalunya Central són mínimes i constantment el nostre imaginari se situa a la segona meitat del segle XIX quan el tren va arribar a la capital. Dia sí dia també recordem que la durada del viatge entre Manresa i Barcelona amb el tren és, si fa o no fa, la mateixa que cent anys enrere. Les promeses de nous túnels que ens escurcin el trajecte sempre queden en projectes que no surten dels calaixos. El tren està estancat i el bus es mou.
La Generalitat, des de fa anys, inverteix en el bus. A moltes comarques ha creat el servei exprés i, cada vegada és més viable, anar de capital a capital de comarca. De Mataró a Granollers o de Vilanova i la Geltrú a Barcelona, per posar només dos exemples de comunicació directa. Hi ha trams urbans i interurbans que disposen de carril propi per a bus per estalviar embussos i esgarrapar uns minuts. Les millores són perceptibles en el bus. Llàstima que la llei viària està desfasada i posa en risc la vida dels passatgers en permetre que puguin anar dempeus quan els seients del vehicle estan ocupats. Això és propi del tercer món i no només és culpa de la polèmica empresa concessionària del servei a Barcelona. El poder legislatiu, o sia, els polítics als quals deleguem la responsabilitat de posar les lleis al costat de la ciutadania, té l'obligació de vetllar per la seguretat en el transport públic.
Molta gent somiem en el tren i en la recuperació impossible de trajectes perduts, com el que unia el Bages amb el Berguedà o d'altres línies de muntanya o marítimes, també desaparegudes en molts punts del país. També ens agradaria que la línia de mercaderies de Manresa a Súria i de Manresa a Sallent pogués transportar persones. Reflotar trens és missió gairebé impossible, encara que, com aquest cas del Bages, les vies siguin al seu lloc i cada dia hi transitin trens carregats amb potassa.
El tren que tiba i que és propi de la nostra època és el d'alta velocitat. La resta roman pendent de posar-se al dia. Cíclicament, a part de la línia que uneix amb la gran metròpoli catalana, es parla també de revitalitzar el recorregut de Barcelona a Lleida per Manresa. Reunions, comissions d'alcaldes, reivindicacions preelectorals, plataformes ciutadanes, però a l'hora de la veritat res de res. Qui vol anar a les comarques de Ponent per feina o lleure, o bé a Lleida per agafar l'AVE, el tren és la darrera de les opcions.
Quan escoltem o llegim grans debats, o promeses, sobre el transport públic de viatgers sempre s'arriba a la conclusió que cal potenciar el tren, però la realitat ens fa veure que les millores més visibles són al bus. Si el bus és, doncs, el tren interurbà d'aquest segle, hem de ser exigents i vetllar perquè deixi de ser una important font de contaminació i de consum de combustibles d'origen fòssil. Els busos híbrids i elèctrics hauran de formar part del nou paisatge del transport col·lectiu català. Les administracions i les empreses han de tenir més pressa a implementar els busos respectuosos amb el medi ambient que els vehicles autònoms i sense conductor.
