Als europeus -i molt particularment als catalans- ens resulta molt incomprensible que tants nord-americans hagin votat Trump i l'hagin fet president (encara que fos per molt pocs vots molt oportunament repartits), sent com és un egòlatra narcisista i patètic que ja es veia que seria un perill públic. Però per entendre-ho cal haver estat en la pell dels ciutadans dels Estats Units durant els darrers quaranta anys. Trump és allà el que seria aquí una barreja de Mario Conde, Carlos Sobera i Conde Lequio, un personatge que han tingut a la sopa durant tot aquest temps en les seves inacabables encarnacions d'empresari radiant, perdedor enfonsat en el fang, trampós llefiscós, playboy de piscina, estrella de la televisió, model d'invencibilitat i nen malcriat de la política. Tot això un dia i un altre, sense pausa. Al final, moltíssima gent l'ha convertit en un personatge familiar amb el qual s'identifica perquè, a diferència del que passa amb Obama o Hillary, el sent un dels seus, sense importar gaire que sigui un mamarratxo: ¿si es presentés a les eleccions el cunyat plasta el votaries simplement perquè és el teu cunyat, no? tots som imperfectes, o no? Contradiccions? Canvis constants de posició? Com pot canviar de posició algú que no n'ha tingut mai cap? Com demanar comptes a algú de qui sempre vas saber que només era un presentador de televisió?