Portem uns quants anys veient com, a la Unió Europea, la utilització del discurs de la por a la immigració ha transformat les persones estrangeres en enemigues i en una amenaça, sobretot si aquestes persones són pobres i venen al nostre país utilitzen vies d'entrada no regulades. El discurs de la por no ha contribuït a solucionar el problema de la immigració i l'única cosa que ha aconseguit és alimentar les posicions ultradretanes i xenòfobes. Conceptes com «efecte crida» o «allau migratòria» que tant agrada utilitzar a algunes persones, no fan més que impedir un debat sobre el tema amb la mesura i la responsabilitat que ens caldria per trobar solucions a curt, mitjà i llarg termini.

A Espanya no hi ha ni hi ha hagut cap «efecte crida» provocat per polítiques presumptament benvolents amb els immigrants. Considerar que genera un efecte crida el fet de reconèixer i protegir el dret bàsic a la vida d'una persona que està a punt de morir ofegada al mar, és una perversió que hauria de tenir la consideració de delicte en una país civilitzat. El que hi ha és una posició geoestratègica de l'Estat espanyol com a frontera sud de la Unió Europea i, per tant, un potencial punt d'entrada pel veritable efecte, que no és altre que l'efecte fugida que es produeix en molts països d'Àsia i d'Àfrica, com a conseqüències de les guerres, les catàstrofes ambientals i el brutal deteriorament de les condicions socials i dels drets d'aquestes persones.

Segons declaracions d'un polític recentment elevat a la categoria de líder de la dreta espa-nyola, estem amenaçats per milions de persones que estan esperant per envair-nos. Les omnipresents imatges d'embarcacions plenes a vessar repetides una i altra vegada en els informatius semblen donar veracitat a aquestes afirmacions exagerades, reforcen la idea que el problema està fora de control i que, per tant, cal prendre mesures dràstiques per reconduir-lo. Les dades del ministeri de l'Interior i de l'organisme europeu Frontex desmenteixen aquesta idea d'allau. El canvi més significatiu no està en la quantitat de les persones que es mouen, sinó en els patrons d'aquests moviments. Abans érem els europeus els que emigràvem; ara som el receptors de l'emigració com a conseqüència d'una sòlida economia i d'una població cada cop més envellida. Malgrat tot, el nombre de migrants que arriben cada any no supera el 0,5% de la població, xifra que seria possible gestionar si, en lloc de crear alarmes i confusions amb finalitats electorals, els polítics generessin polítiques d'acollida dignes del seu nom .

Existeix la necessitat urgent de veure la immigració com un part intrínseca del model econòmic i social que tenim, en lloc de prendre-la només com un problema. Ens agradi o no, es inevitable que les societats riques experimenten increments de les persones vingudes d'altres indrets a la recerca d'una vida més digna. I això s'ha de poder governar com qualsevol altre canvi social. I governar vol dir analitzar el fenomen amb rigor, responsabilitat i serietat, planificar polítiques, cercar recursos i establir mecanismes de consens social i coordinació. Les pancartes de «volem acollir» queden molt bé penjades als balcons de les nostres institucions. Però no n'hi ha prou. Fem que el desig d'acollir es converteixi en realitat posant en marxa plans d'acollida que coordinin les capacitats i recursos de les administracions i de les entitats que treballen en el camp de la immigració. A Manresa també.