Permeteu-me fer servir dos símbols, molt característics, per il·lustrar dos territoris, històrics, amb una rica cultura i llengua pròpies, que conviuen en un mateix estat, i tanmateix molt allunyats un de l'altre, en matèria política.

En el passat, l'excusa dels suposats «privilegis» bascos, provenia de la violència d'ETA, sota la qual ningú s'atrevia a introduir canvis en les relacions País Basc-Govern central, o si ho voleu, entre País Basc i Espanya. Ja no retrocedeixo a temps de la República ni de la Dictadura, per evitar comparacions i descripcions, més intricades i discutibles. El que queda clar és que, desapareguda la violència, el Govern basc, és un model d'eficàcia i bon rendiment.

El perquè del seu bon funcionament no s'explica només per raó d'un finançament «privilegiat», sinó per moltes altres raons que intentaré resumir.

D'entrada, sempre han fugit d'objectius inassolibles. Quan aquí es parlava de trencar sostres constitucionals, fugides endavant, conflictes oberts, o internacionalització del «problema» català, ells anaven per feina, i eren conscients que no trobarien mai cap suport extern per trencar la unitat interna.

Quan el realisme s'imposa, mai es va per camins impossibles. És el que han fet els bascos, sempre. Només varen tenir un parèntesi, en temps del lehendakari Ibarretxe, que va voler sortir del guió, però, comprovat el camí inviable, de seguida el varen apartar, i es varen apartar de repetir experiments inviables.

Presa aquesta sàvia decisió, els objectius eren clars. Perseguir en cada moment el que fos viable i possible, aprofitant tots els recursos disponibles. Fos en l'àmbit del Congrés, el Senat, o en qualsevol altre dels fòrums polítics, existents.

Un dels elements essencials del seu èxit polític ha estat triar bé els seus protagonistes. Han fugit de la mediocritat per anar a trobar bons gestors, bons administradors, bons polítics amb estratègies ben definides i mantingudes al llarg dels anys. Ara com ara, tothom sap de la seva serietat i el que persegueixen. No viuen de somnis impossibles, ni d'estratègies condemnades al fracàs.

No critiquen ni consideren el seu Estatut, com una eina poc efectiva, al contrari, en treuen tot el suc possible, i ara, que en redacten un de nou, no pretenen fer-lo servir per justificar una inviable independència, sinó per aprofundir en aspectes encara rellevants de l'autogovern. Causa enveja aquesta intel·ligència per maniobrar, tant en ocasions propícies com en altres de més complicades. Al final, la insistència i consistència dona els seus fruits, com no parem de veure en els darrers quaranta anys.

Per què aquí no s'ha seguit aquest model? Hi ha hagut un element clau en la mediocritat dels governs catalans, amb ben poques excepcions. S'ha preferit la política d'aparador a la de la serietat i rigorositat. S'ha gastat, s'ha malgastat, en múltiples projectes, més per influència d'alguns sectors, que no pas per la necessitat pública. El diner públic no ha tingut el valor que se li ha donat al País Basc, cosa que podem veure en multitud d'obres mal plantejades, i pitjor executades.

I, inconscients de les relacions internacionals, i menyspreant el poder d'un estat, emprenen una fugida endavant que només podia acabar en el més complet fracàs. Ja hi som, sense voler-ho reconèixer. Un altre greu error: viure fora de la realitat, promovent accions i actuacions que mai ningú hauria pensat ni imaginat, embolicant-se cada vegada més, sense saber sortir del laberint en què s'han ficat.

Ho tenien ben fàcil. Copiar les estratègies basques, amb un avantatge, com és tenir més representació política, i més pes econòmic. Aquests elements, fets servir en els moments oportuns, podien haver donat un joc increïblement positiu a les aspiracions de més autogovern català. Ara mateix, estem en un moment històric. Ben aprofitat, el resultat pot ser esplèndid, però si es vol anar pel pedregar, el resultat és més que previsible. Estem en aquest dilema, aquí. Allà, no el tenen ni l'han volgut tenir mai. Per això, els va tan bé.