El juliol estava de vacances a Extremadura amb un amic i un dia li comentava il·lusionat «ara que torno a tenir l'ordinador com nou, quan arribi a Manresa em faran un curset de Photoshop, me'l vindrà a fer un amic a casa». Vam arribar el divendres dia 27 a la nit. L'endemà vaig saber que a l'amic que m'havia de fer el curset l'havien enterrat el mateix dia que nosaltres tornàvem. Es va apressar a dir-m'ho el meu germà: «No et vaig voler trucar quan eres fora per no amargar-te el viatge, et sabrà molt greu: es va morir el Joan Segon i sé que te l'apreciaves molt». I era ben bé així. El Joan Segon no era a la llista dels amics amb què et truques per explicar-te les coses o per anar a sopar, però certament me l'apreciava molt, sí, i això els més propers ho saben, noten quan t'estimes algú per la manera amb què en parles, i en la meva manera de parlar del Joan Segon sempre s'hi barrejaven l'admiració i l'estima. Sé que no era l'únic que el veia així perquè el Joan era ric en amistats. I tot el que explicava el diari (fundador de Foto Art, impulsor de Quaderns de Taller, economista...) era una futilesa al costat de la seva immensa humanitat.

Vaig ser un dels tantíssims alumnes que vam assistir a les seves classes de fotografia i, fora d'aquell àmbit, devíem coincidir en alguna reunió de la revista El Pou de la gallina i potser en alguna altra amb tema manresà de fons perquè el Joan sentia una veritable passió per la seva ciutat. Però al marge d'això, les nostres trobades eren, la majoria, casuals i a peu de carrer. Converses al vol que a mi sempre em semblaven petites classes magistrals que ell disfressava de diàleg, com si el que deies tu fos tan important com el que explicava ell. L'any passat, sortint justament d'un funeral a la Sagrada Família, vam tenir una de les nostres últimes llargues xerrades. Em va parlar del seu sentiment de fer-se gran i de tornada a casa em va enviar per correu electrònic dos poemes, un del Mario Benedetti i un altre del Mario de Andrade, que expressaven allò que m'havia explicat.

Has tingut una vida intensa, Joan. Has estimat i t'han estimat molt, has vist molt món, has ensenyat moltes coses, has creat, has ajudat, has desvetllat inquietuds... Te'n vas abans d'hora sense fer-me la classe de Photoshop que m'havies brindat i sense ensenyar-me les memòries que escrivies, tot pel meu mal costum d'ajornar les coses. Però la teva amistat m'ha enriquit molt, que ho sàpigues. I amb la certesa que m'estàs llegint et faig una càlida abraçada. Sé que ens tornarem a veure.