La palla en l'ull aliè és vista pel que hi té una biga, com una nosa inexplicable o que explica a l'aspirant a borni una realitat que la voldria ben diferent, acomodada al seu pensament. Aquests dies des de les files del PP i en competència oberta amb Ciudadanos per veure qui queixala més fort Catalu-nya, es torna a predicar que controlaran què es diu i qui ho diu a les aules del sistema escolar català; atès que la Generalitat és qui en té les competències, no expliquen com ho faran; potser tenen talps a les aules com els que van denunciar colles de docents després de l'1-O; potser tenen somnis humits amb una nova aplicació del 155; potser pretenen que, només amb el llançament de l'advertiment, funcioni l'autocensura del professorat. Creure que l'origen del que l'expresident Montilla va adjectivar com a desafecció de molts ciutadans catalans respecte d'Espanya té l'origen en l'escola, en els mitjans de comunicació públics o en la visió que al car-rer hi ha més mossos que no pas guàrdies civils o policies nacionals, és anar errat de comptes; la desafecció ve de lluny i les causes són les de sempre: la necessitat sentida pels catalans de defensar una personalitat que els és escamotejada. Perquè, a veure, quina societat es conforma a assistir al seu anorreament? Quina societat, en cap part del món, resta conformada de veure com la visió que té d'ella i del món a través de la seva cultura, és destrossada per la visió d'una altra cultura que, a més a més, es vol imposar amb violències físiques i morals? Cap, oi? Doncs en aquesta etapa que dura, com a mínim, quatre centúries, estem. I la pregunta que se'm fa present sovint és: i què ensenyen a les escoles de la resta d'Espanya perquè es mantingui i creixi l'odi, sí, sí, l'odi contra tot allò que no és de matriu castellana. Què s'ensenya, o com els agrada de dir, com s'adoctrina en el sistema educatiu espanyol perquè es consolidin lemes tan elaborats literàriament i cridats a tenir tan recorregut en els manuals de la llengua i la literatura espanyoles com «a por ellos, oé, oé, oé» o «¿qué pone en tu DNI?». Com s'explica què és Espanya als nens i nenes, als nois i noies del sistema educatiu espanyol, quan madrilenys de vacances a Gandia xisclen i rondinen amb vehemència en un acte de cultura popular valenciana perquè les presentacions de les actuacions es fan en valencià? O perquè en un bar de Vielha es neguin a atendre clients que parlen aranès o català invocant una llibertat de llengües que ells mateixos no respecten?