12 de agost de 2018
12.08.2018

Sota el mateix sol

11.08.2018 | 22:27

El sol s'ha fet seus els car-rers i camino arrambada als edificis. M'esforço per no sortir de la ratlla que ha dibuixat al terra l'ombra massa estreta i allargassada d'aquest migdia d'agost. Dos homes seuen en un banc públic a plena solana. Mantenen una conversa pujada de to, però no discuteixen. L'un parla i l'altre escolta. El que porta la veu cantant mou els braços ostensiblement, com si fossin les aspes d'un ventilador. Sembla decidit a remoure l'aire feixuc que pesa com a una llosa. El que escolta no fa res més que donar-li la raó quan li explica la decisió que ha pres: «La propera dona que em busqui la vull de poble. Que no sàpiga ni entrar a Internet ni res d'això...». El seu interlocutor assenteix i brinden amb vi de bric que em fa l'efecte que deu estar a la mateixa temperatura que l'ambient.


De manera inconscient redueixo el pas i me'ls miro amb incredulitat. Fa massa calor per escoltar depèn qui i depèn què. I reprenc la marxa amb ganes d'arribar a casa. Em topo amb un cartell que assegura que «totes les malalties es poden curar» i amb una furgoneta de neteja de grafits que llença sabó i aigua a pressió a una paret. M'arriba la frescor de l'aigua i mentre respiro la barreja d'olor d'aire humit i desinfectant llegeixo al mur del costat d'on treballen els operaris: «I si fos la pau, allò que estem buscant sense saber-ho...?».


Vaig rere dos nois joves que avancen eixarrancats i sense samarreta com si fossin a la platja. Són la imatge diametralment oposada a la de la noia vestida de dalt a baix que vaig trobar-me el dia anterior en una piscina pública. Tenia uns dotze anys i es va passar tres hores amb una calor extrema, a la vora de la piscina petita, cuidant, controlant i acompanyant tres infants, dos nens i una nena. Les criatures anaven amb banyador. S'esquitxaven, reien, sortien de la piscina i hi tornaven a entrar amb aquella alegria infantil encomanadissa. Ella duia una malla negra fins al turmell, mocador al cap i una camisa de quadres de màniga llarga. Somreia i gaudia veient com els menuts es refrescaven mentre dos homes adults, amb pantalons i samarreta però descalços, els observaven des de sota un arbre.


La noia de la camisa de quadres duia xancletes i es mullava discretament els peus cada vegada que s'acotava per donar la mà a un dels infants. Quan l'aigua l'acaronava s'alleugeria la meva calor. Pensava en el plaer que deuria sentir i en les ganes immenses de desempallegar-se de la roba i de capbussar-se a l'aigua. Però aquesta sensació era una projecció personal, és clar. No podia deixar de mirar-la, de meravellar-me amb la satisfacció aparent amb què executava el seu rol. Jo no n'hauria estat capaç. En un altre racó, dues mares xerraven i donaven el pit als seus nadons alienes a la resta d'humans amb què compartien el mateix el sol.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook