A Manresa s'han detectat mig miler de casos de famílies que viuen en infrahabitatges, tal com publicava dijous passat aquest diari. Només dos dies després, publicàvem que l'any passat a Manresa es van concedir 22 llicències per fer pisos nous. I la xifra era la més alta dels últims set anys. Veient això hom podria pensar que a Manresa, realment hi ha un problema d'habitatge i que trobar un pis buit a la ciutat és missió impossible.

Però res més lluny de la realitat. Si ens remuntem una mica més enrere, Regió7 explicava que a Manresa hi ha 8.000 habitatges buits. Com ens podem permetre que hi hagi 16 vegades més pisos buits que persones vivint sota un sostre i entre quatre parets que no disposen d'unes condicions mínimes?

Hem arribat aquí una dècada després de l'esclat de la bombolla, de quan es deia que el millor era comprar pis al preu que fos i amb una hipoteca ben alta. Però davant la crisi, es va començar a estendre la idea que el lloguer era millor que la hipoteca perquè així l'inquilí no estava endeutat. Però ara resulta que aquesta idea tampoc era tan bona. Perquè si es pagava la hipoteca de forma religiosa, o fins i tot una mica tard -en aquest cas amb els recàrrecs corresponents-, el banc no es quedava el pis ni en feia fora a qui hi vivia, per car que fos o per molt que s'hagués revaloritzat i algú estigués disposat a pagar molt més per aquells metres quadrats entre quatre parets i sota un sostre. Només el propietari pot decidir vendre. I un cop la hipoteca queda liquidada, el propietari pot respirar tranquil. El pis no se'l quedarà ningú per molt que es deteriori la situació econòmica i si és una mica gran sempre es pot llogar una habitació. En canvi, un llogater, per molt puntual que pagui cada mes, quan s'acaba el contracte i apareix algú disposat a pagar un grapat d'euros més, el contracte es cancel·la i els inquilins s'han d'espavilar abans no es vegin vivint sota el pont. I si la situació econòmica es deteriora, al carrer s'hi arribar fent drecera.

Però la realitat més realitat, és que tot ha funcionat a qui les coses han anat bé i tot ha fallat a qui les coses han anat malament. I és per això que calen unes polítiques globals per garantir que tothom tingui un habitatge digne perquè no ens podem permetre que es malbaratin recursos per tenir pisos buits mentre hi hagi una sola persona que no té un sostre en condicions, o que ni tan sols té el sostre.