En una xerrada celebrada fa uns mesos en el marc del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, que té lloc cada any entre Navarcles i Manresa, David Victori va parlar de l'inconformisme com una de les claus de l'èxit, una paraula que el director manresà pot pronunciar sense pudor perquè remet directament a la conquesta d'una aspiració legítima -el rodatge i l'estrena d'un llargmetratge a les sales comercials de cinema- per a la qual no ha hagut de trepitjar ningú. El realitzador, que divendres tindrà el seu thriller El pacto en més de tres-centes pantalles d'arreu de l'Estat, va explicar que, al llarg de la seva encara tendra però ja prou extensa trajectòria, sempre ha sabut deixar a temps les feines en què corria el risc de quedar-se estancat. Quan feia de muntador, apuntava Victori, va arribar un moment que va témer que ja només el cridessin per fer de muntador, i va decidir no realitzar més aquesta tasca. I el mateix quan es va especialitzar com a càmera. Perquè ell tenia clar que el seu somni era dirigir, i si deixava que la indústria l'encasellés en allò que estava fent en un moment concret, tenia totes les de perdre i l'amenaça d'apartar-se del camí que realment volia transitar era palpable.

Vivim en una societat que sospita de l'ambició sana i es burla de l'art de caure i tornar-se a aixecar. Els lectors d'aquest diari han pogut seguir pas a pas la carrera de David Victori, que als 35 anys ja ha pogut estrenar una pel·lícula. És un privilegiat perquè treballa d'allò que l'apassiona en un món en què la precarietat és la norma del mercat laboral. Però ningú ha regalat res a Victori, que fa molts anys que és dins del sector cinematogràfic i ha assolit fites com treballar amb l'enyorat Bigas Luna i guanyar un concurs internacional de filmacions a través del canal Youtube que el va dur directament a Los Angeles a rodar sota l'empara de Ridley Scott i Michael Fassbender. Perseverar -i tenir talent, és clar- són les claus.

No totes les fites són tan cridaneres com les que et duen a una catifa vermella. Però l'exemple de Victori serveix per donar un alè d'esperança a tants i tants joves altament preparats que topen amb la realitat d'un món convuls. La generació més qualificada de la història irromp en el món laboral en un període en què la cara amarga del capitalisme mostra la seva rialla més cruel. És una contradicció contra la qual s'ha de lluitar amb les armes de la constància i la convicció. Perquè defallir és perdre.