L'home del salt», de Don DeLillo, comença amb Keith Neudecker emergint sa i estalvi d'un núvol de pols després de l'enfonsament de la torre 1 del World Trade Center. Emblanquinat i sense consciència del que li està passant, en comptes d'anar a casa seva se'n va a casa de l'exdona, on apareix com si mai no s'haguessin separat i reprèn sense haver-ho decidit una vida abandonada anys enrere. La prosa absorbent i circular de DeLillo teixeix una refundació existencial trista i obscura, però una cosa queda clara: l'11-S ho canvia tot també per als qui van escapar de la mort. Dimarts, a Gènova, hi va haver un parell d'homes del salt i un que no va ni saltar. Com a mínim dos conductors van caure acompanyant el viaducte que s'enfonsava i es van aixecar espolsant-se la pols tan il·lesos com Keith Neudecker. Un altre conductor va quedar amb el seu camió verd a tres metres de desplomar-se. Un vehicle que l'acabava d'avançar el va fer alentir la marxa i aquest mig segon de pausa li va permetre escapar de l'abisme. Quina ironia: segurament, en el moment que aplicava la frenada providencial estava cridant «cosa fai, coglione??!!» al conductor que el salvava, i que ves a saber què se n'ha fet. Al conductor del camió verd i als dos homes del salt l'enfonsament del viaducte els hauria de canviar la vida com a Keith Neudecker. Potser, de cop i volta, es tornen a ficar al llit amb la seva ex i l'únic que els pregunten és què se sent quan es torna a néixer.
