No. No hi ha una resposta fàcil per entendre què va impulsar, fa un any, un noi de Ripoll a recórrer amb una furgoneta la Rambla amb l'objectiu de provocar víctimes mortals. No s'entén per què joves belgues i francesos van perpetrar fa tres anys 137 assassinats en els atacs a París. Molts cops sento parlar de frustració i de l'odi que desperta la discriminació que pateixen els joves originaris del Magreb o l'Orient Mitjà. Del xoc que suposa per a molts d'aquests adolescents viure en una societat amb una moral totalment oposada a la dels seus pares. Un caldo de cultiu per a la radicalització. No ho tinc clar. És clar que hi ha d'haver aquests elements, però també molts d'altres. Anna Arelle és una periodista francesa que es va fer passar a les xarxes socials per una jove musulmana, i va arribar a contactar amb el cap d'una brigada islamista a Síria per treure-li informació. Anna Arelle, que va plasmar l'experiència en el llibre En la piel de una yihadista, és un pseudònim perquè la reportera està amenaçada per Estat Islàmic. Va parlar amb nombroses famílies amb fills que havien marxat a Síria i joves que hi volien anar. No entenia que només la frustració fos la guspira per cometre atrocitats. Fins i tot es remou en la història per comparar la propaganda gihadista amb la del nazisme o la del comunisme radial, però són referències que no l'ajuden a trobar una explicació.

Com un projecte polític basat en la mort i la destrucció pot fascinar? Un expert en estudis d'opinió pública, Javier Lesaca, narra en el seu llibre Armas de de seducción masiva com Estat Islàmic ha estat capaç de crear una productora audiovisual amb estratègies ben definides i una posada en escena molt eficaç. En un apartat del llibre explica: «El Califat és la manifestació d'un fenomen sociològic conegut com la política de la postveritat [...], que explica el sorgiment i la popularització de moviments polítics que construeixen una estratègia a partir de narratives que menyspreen la veritat i apel·len als sentiments, un fenomen estès per la debilitat dels mitjans de comunicació tradicionals i l'enfortiment de nous mitjans que ofereixen continguts basats en algoritmes i no en la credibilitat». En un temps marcat per la caiguda progressiva dels estats -en la forma en què els coneixem-, l'autor proposa construir un producte cultural atractiu, que parli en l'idioma dels joves, basat en la llibertat i la democràcia. Per analitzar què va succeir, hem de crear noves teories. Les velles no serveixen.