El plataner de davant de casa torna a fer-se sentir. Els arbres, a la seva manera, també parlen. Fins fa pocs dies el frec de les fulles era imperceptible. El vent les movia però eren fulles tendres i elàstiques. Avui ja sonen diferent. Cruixen i, algunes, voleien fins a terra anunciant-nos el final d'etapa. Em recorden les tires a la persiana que es penjaven cada estiu a la porta del pati de casa perquè no hi entressin les mosques. M'agradava engronxar-m'hi i de tant fer-ho se'n trencaven algunes, de tires, i em renyaven perquè, ja m'ho deien, que no ho havia de fer, però jo hi tornava.

Som a mig agost i encarem el final d'un altre estiu. Mai és un estiu més. Sempre confiem que aquest -per què no- sigui el millor de tots. Cadascú n'extraurà el seu balanç personal i potser farà trampetes al solitari, i penjarà a les xarxes un munt de fotos de paisatges idíl·lics, de felicitat congelada. La realitat és més complexa, més polièdrica del que sembla. Algú haurà perdut una persona estimada, o bé, ha estat a punt de perdre-la, i amb el cor trencat ha marxat de viatge o ha sortit a córrer en bicicleta. La vida no s'atura perquè algú se'n vagi.

I els que han marxat de vacances tornen a casa, i van a l'hospital a veure l'avi ingressat i en troben d'altres, d'avis que no són els seus però que bé podrien ser-ho. Tots s'assemblen, vestits amb la mateixa bata i tapats amb els mateixos llençols, amb estius millors que el present. Ara són a l'hospital comptant el temps per àpats. El fill porta d'amagat dels infermers una ampolla de plàstic plena de gaspatxo a la seva mare. El noi es justifica dient que a l'hospital tot li porten triturat i que a ella li encanta el gaspatxo que li prepara el seu fill, «al cap i a la fi és verdura!». I ella se'l pren amb desfici sense dir res. I s'ennuega, com quan es pren la crema de verdures sense sal. Però li passa la tos i la senyora es queda tranquil·la i el fill està content. «Jo li porto per menjar tot el que em demana. Pel temps que li queda, per què li he de dir que no?».

I mentre la senyora pren gaspatxo, un altre avi, al parc de l'Agulla, agafa el seu net de bolquers en braços i fa veure que el llança al llac. No sé si demanar-li que no en faci broma o gravar-lo amb el mòbil per enviar-lo a un programa de televisió de caigudes. No faig ni una cosa ni l'altra. Deixo de mirar-lo atreta pels aspersors que remullen la gespa i per dues criatures que juguen a esquivar-los.

El plataner fa silenci. El cel sembla congelat. Sense núvols, ni avions ni ocells. Abans no descarregui la tempesta ni s'acabi l'agost us recomano escoltar Cole Porter i fer cas del consell que ens regala en una de les seves peces més conegudes: «Let's do it, let's fall in love». Fem-ho, enamorem-nos (si no ho heu fet encara).