És un municipi propi que abasta un ampli territori que des de l´any 1857 inclou Argençola, i d´altres petits nuclis de població. Actualment arriba als 1.400 habitants. El nucli històric de Castellnou fa com el fons d´una palangana i li dona el nom originari: el buc. En l´època carolíngia pertanyia al comtat de Manresa dels segles IX i X, on des del 720 hi ha documentat el castell del Buc i posteriorment l´església de Santa Maria del Buc. Queden restes del castell mil·lenari (opus spicatum) però no de l´església, ja que al segle XI es va construir l´actual església de Sant Andreu, d´un romànic llombard. Quan l´abat Oliba fa reconstruir Ripoll, Cuixà, Vic i Montserrat, pensa en el model que seguiran altres noves construccions. De planta basilical, amb absis i absidioles, és una església potent. També en aquest moment es construeix el castell nou, en contraposició al vell. Però cal un estudi acurat de la torre de Castellnou, ja que fins ara no és gens clar si les restes del Castrum Bugo primitiu serveixen per refer el nou o la torre, que sembla més de vigilància, tot i que podria ser castellera. Durant uns anys es va documentar Castellnou del Buc.

Posteriorment, la seva principal activitat econòmica va ser la vinya, que flueix diversos segles, fins que va patir la fil·loxera, però tot i la sotragada, de seguida es va replantar amb el ferment americà, amb un cep que resisteix la plaga del bitxo, i es va continuar amb les varietats pròpies com el sumoll. El que finalment va liquidar la vinya va ser l´evolució industrial. Menestrals, petits treballadors i masovers se´n van a treballar a les fàbriques de Sallent. El poble es despobla i només queden les cases pairals. Isidre Vila, anomenat el Careta, inversor que va fer construir El Lleó, va comprar tot el poble vell i ara fa justament 50 anys que el va vendre als salesians de Barcelona. Aquests converteixen les cases antigues del que havia estat el poble antic en un gran centre de colònies per a nens, tot seguint la filosofia del salesià italià Dom Bosco.

A final dels anys 60 i començament dels 70 del segle XX, amb el boom de les urbanitzacions, a Manresa uns quants metges inicien la construcció de xalets a la zona de Pineda de Bages (terme de Sant Fruitós), mentre que industrials i botiguers mitjans se centren en el Serrat de Castellnou, com a lloc de segona residència sobretot a l´estiu. Serien els de la primera fornada, que també inclouria els de la segona urbanització, que és diu Pinedes de Castellnou, i una tercera més xica, La Figuerola. La segona fornada es coneix amb el nom dels pirellanos, gent que treballava a la Pirelli, que tenia mentalitat de xalet i que van anar construint de mica en mica, sovint tot fent de paleta ells mateixos.

Seria un model semblant al d´algunes de les urbanitzacions del Vallès. La tercera fornada, a més d´un lloc per viure-hi, com a primera residència, també busca un lloc per treballar. Ha crescut en pocs anys de 526 habitants el 2.000 fins als 1.400 actuals i continua creixent sobretot ara que disposa de tots els serveis bàsics, inclosa la millora de la carretera, així com d´una escola d´èxit a la comarca per a 200 nens. «La gent ara hi va a viure, cridats per l´entorn natural, el clima, per un cert tipus d´esports (córrer, anar amb bicicleta), i per activitats culturals, que és el tipus de gent que des de l´alcaldia estic intentant promocionar», explica Domènec Òrrit, alcalde de Castellnou de Bages des de fa cinc mesos. També hi va gent de Barcelona, que pateix la pressió dels lloguers i d´altres que coneixen el poble arran de les colònies. Cada vegada s´hi fan més casaments civils de barcelonins. Del nucli antic neixen el riu d´Or, que va cap el Llobregat, i la riera de Bellver, cap el Cardener. Tot plegat ha configurat un poble estandarditzat amb cases aïllades i xalets, amb jardins i piscines, però sense blocs ni pisos.