Krishan Kumar, cap del departament de Sociologia de la Universitat de Virgínia, obre el seu darrer llibre, Imperios, amb una revisió del sentit que s'ha donat a la paraula imperi des de la concepció fundacional romana fins a l'actual, que entén un imperi com el domini sobre un gran territori amb nacions diferents. Kumar posa com a exemples els imperis romà, espanyol, otomà, francès, rus i britànic. I reflexiona: tots aquests imperis, diu, abans d'iniciar la seva expansió exterior i de posar altres nacions sota el seu domini, van viure un procés equiparable en l'àmbit interior. Anglaterra, recorda, va construir primer un petit imperi dins les illes britàniques incorporant Escòcia, Gal·les i Irlanda. França, diu, fa el mateix amb l'especificitat que acaba construint una nació nova, mentre que a Espanya l'intent va quedar inacabat com demostra «el persistent independentisme basc i les intermitents demandes d'independència a Catalunya». I Kumar es pregunta: ¿no són Gran Bretanya, França i Espa-nya uns petits imperis interiors que van construir-ne un de més gran a l'exterior? Kumar porta la reflexió cap a la diferència essencial entre nació i imperi. A Espanya estaria bé que algú la portés per fi cap a una relectura lúcida, culta i realista de la pròpia història i de la pròpia identitat. La pregunta no hauria de ser com escarmentar la Catalunya d'identitat catalana, o com pot arribar Rivera a ser proclamat Cèsar, sinó què és Espanya en realitat.
