El correu que va i ve

Si hi ha una sèrie que va marcar la generació nascuda la dècada dels 70 va ser Verano azul. Coses de la memòria, hi ha una frase que sortia en un capítol que em va quedar gravada. És aquella en què un dels protagonistes, el Tito, es dedica a fer de missatger entre dos personatges més de la sèrie. Al final, un d´ells li dona el darrer missatge i ho tanca amb un: «I merda per al correu que va i ve». Sempre he pensat que aquesta frase s´escau d´allò més bé amb el tracte que rebem tot sovint els periodistes. Una part molt important de la nostra feina passa per fer de correu, transmetent al receptor el missatge que li vol comunicar l´emissor. Massa sovint, però, quan el resultat no els satisfà, el més còmode consisteix a carregar-se el missatger, a convertir-lo en el sac dels cops i, si convé, a agredir-lo, com ha succeït aquesta setmana amb un càmera de Telemadrid que ha estat atacat per uns manifestants unionistes que es pensaven que era de TV3. Resulta que aquesta colla d´indesitjables convocats per Cs s´havien concentrat a les portes del parc de la Ciutadella amb el lema «Contra la violència i a favor de la convivència». Si haguessin volgut fabricar un exercici de cinisme més rodó no els hauria sortit tan bé. No és el primer missatger que rep...