Són les 4 de la tarda i enfilem el camí cap a la presó de Lledoners. Tenim l´hora d´entrada per visitar l´Oriol i el Raül a les 6 de la tarda, però l´ocasió requereix puntualitat i previsió. Mentre planifiquem la visita, ens movem en el dubte de si hi haurà més temps per explicar o més temps per escoltar, tot i que som ben conscients que l´omnipresència de l´Oriol esvairà el dubte només entrar. De fet, ja l´esvaeix quan mitja hora abans d´arribar a lloc la seva veu apareix a través de la ràdio en la reemissió del programa En guàrdia, en el qual havia col·laborat. En aquest cas, ens parla de l´arribada de l´home a la Lluna i dels interessos polítics de les dues potències mundials del moment i de la guerra freda en la qual estaven immerses.
Arribem a Lledoners i, un cop fet el registre d´entrada, ens esperem en una gran sala des d´on ens recullen per traslladar-nos al mòdul de trobades. De fet, un funcionari atent que ens condueix a través del pati ens diu que ens dirigim al mòdul d´intercanvi. És curiós, i fins i tot contradictori, que l´espai que separa la llibertat i la presó sigui un pati a cel obert. Que mentre un pres es dirigeix al lloc on serà privat de llibertat pugui veure el mateix cel que veiem tots des de casa nostra. Després de familiaritzar-nos amb el sistema de portes, de les quals no s´obre la següent fins que l´anterior es tanca, arribem a una petita sala d´espera, amb un mirall que permet visualitzar-ne els racons morts des de fora i unes úniques cadires de color carabassa. I en pocs minuts, sentim de lluny la veu de l´Oriol, aquella veu que tant havíem escoltat i que enyoràvem. Aquella veu que a tants ens ha captivat i de la qual han sortit paraules que permeten entendre aquest model de país on tothom té un espai. Arriba l´Oriol, amb la seva entrerialla i, és clar, amb la seva omnipresència. Després d´unes fortes abraçades i sense deixar-nos temps a la compassió, ens informa que avui és un dia de tràfecs. Hi ha una reunió d´alt nivell amb els màxims responsables del govern i del parlament amb el vicepresident Junqueras i tots els consellers empresonats i amb el Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez per planificar políticament la propera tardor. Ens deixa uns papers amb reflexions escrites per ell mateix, pel Raül i per altres dirigents polítics i ens insta a trobar-nos després de la reunió. Els llegim els tres atentament. Els papers parlen de llibertats, de drets individuals i col·lectius, de república i, especialment, de valors republicans. Parlen també d´aprofitar que hi ha una gran majoria que se sent plenament identificada en la lluita contra la repressió i contra l´empresonament dels qui van fer possible l´1-O.
Ara sí, ens retrobem amb l´Oriol i el Raül per compartir una bona estona que permet parlar del dia a dia a la presó. Poc, perquè altre cop l´omnipresència de l´Oriol ens confirma que dedicarem la conversa a explicar però, sobretot, a escoltar. Percebem una fortalesa i una determinació mai vista abans que ens fa deixar de pensar en presons per pensar en República. El missatge és clar. Lluitar, lluitar i lluitar. No defallir i treballar en tots els àmbits, en el de la repressió, en el de les llibertats, en el de la projecció internacional i en el del municipalisme. De fet, ens queda molt clar que les eleccions municipals del proper mes de maig han de ser la constatació de la força d´aquest poble, ferm i unit per una causa justa. Un poble que ha de seguir fort, cadascú des del seu àmbit i des de la seva sensibilitat política. Un poble que ve de molts llocs diferents però que s´uneix en un sol camí. És aquest el sentit de tot el que estem fent i pel qual avui els nostres dirigents polítics o socials es troben a la presó i a l´exili.
S´acaba el temps. És l´hora de sopar i, malgrat disposar de cert marge, ni l´Oriol ni el Raül volen trencar l´equilibri establert en les pautes generals del centre penitenciari. Abans de marxar, ens abracem també amb el Jordi Turull, el Josep Rull, el Quim Forn, el Jordi Sànchez i el Jordi Cuixart. Recordem els temps compartits i ens acomiadem de tots. Desfem el camí, acompanyats novament de l´atent funcionari. I quan travessem aquell pati d´intercanvi, a cel obert, ens mirem els tres i, sense dir res, entenem que les 300 abraçades que portàvem per a ells abans d´entrar, una per cada dia de presó, s´havien convertit en 300 passes endavant. Creuem la darrera porta i no mirem enrere. Mirem el país que tenim al davant.
