Aprendre a dir «no» és difícil. S'escriuen llibres, articles i tot tipus de manuals per ajudar a dir «no». La negació categòrica és poc assumida tant des del vessant individual com del social. Però el «no és no» del moviment feminista -que l'ha entès tothom- l'hem de poder extrapolar a molts àmbits de la nostra vida quotidiana. Podem ser positius per fer front als entrebancs del dia a dia, la qual cosa no ha de ser obstacle per rebel·lar-nos i dir «no» a les irresponsabilitats i a les injustícies.
Hem de dir «no» a la incitació al consum indiscriminat d'alcohol i que promocionen les grans empreses del sector, mentre tots romanem amb els braços plegats i les boques tancades. Ens lamentem que els nostres adolescents es familiaritzin cada vegada més joves amb el consum d'alcohol, massa sovint de forma irresponsable. A la vegada ens agraden les campa-nyes publicitàries de les grans cerveseres, ja sigui en forma de films, carregats d'imatges i cançons bucòliques, o ja sigui de forma subliminar en molts espais televisius o radiofònics. Ja sabem que l'alcohol forma part de les nostres arrels culturals i que fins i tot no s'entén la religió catòlica sense la presència del vi. L'alcohol, com totes les drogues, només es pot acceptar d'una forma responsable, que vol dir dosificada. Si no revertim la problemàtica actual, caldrà que les empreses també contribueixin directament en la supervivència del sistema sanitari que atén un percentatge significatiu de pacients amb patologies derivades d'un consum inadequat.
Hem de dir «no» a la hipocresia, aquella que sovinteja tant a la política. Hipocresia de parlar d'apujar impostos a les rendes més altes quan se sap que l'increment de la recaptació seria ridícul per a la hisenda estatal. Parlar d'apujar impostos i eludir parlar de frau fiscal és una forma clara de voler tancar els ulls a la realitat. Hi ha països que aconsegueixen reduir substancialment el frau amb la utilització de les targetes bancàries o el pagament a través d'aplicacions mòbils dels bancs. Mentre parlem d'apujar impostos, poca cosa es fa per fer aflorar una economia submergida. Sabem que el diner negre també dona vida, però més en donaria si fos blanc i ben administrat. Utopia? Segurament. Com diria Eduardo Galeano, la utopia serveix per caminar.
Hem de dir «no» als preus de l'electricitat i a la forma de regular el mercat de l'energia. Els oligopolis tenen la paella pel mànec i les administracions públiques amb competències s'ho miren impassibles. De l'agost del 2017 al d'enguany el preu de l'electricitat al mercat majorista ha pujat un 35%, la qual cosa també acaba repercutint a la factura que arriba als consumidors. Les excuses: poca pluja, poc vent i pujades dels preus del combustibles fòssils. La realitat, però, és que les renovables, especialment la solar, han quedat frenades des que va començar la crisi. El nou govern de l'Estat promet actuar... En els propers mesos constatarem si és una nova promesa més que queda al calaix.
Hem de dir que no a la cronificació de l'injust sistema en l'assignació d'escoles a alumnes immigrants. És un sistema injust perquè està demostrat que en una aula amb més d'un 30% de nens i nens procedents d'altres països baixa el rendiment. I és injust perquè els alumnes d'aquelles escoles amb un percentatge baix o nul d'immigració perden la possibilitat d'enriquir-se de la diversitat cultural i social. Una diversitat que és als carrers i també, lògicament, ha de ser als centres d'ensenyaments. L'actual sistema fa que tothom hi perdi. Passen els anys i les administracions hi fan ben poc, per molt que estudis seriosos reclamin que s'actuï. Hi ha camí a recórrer per evitar guetos que el mateix sistema públic i els seus dirigents faciliten.
