És difícil una resposta única quan es tracta d'un subjecte abstracte, però segur que molts lectors s'han fet la pregunta més d'una vegada: Catalunya, o els catalans, com volen afrontar aquest procés per arribar a poder dir si volen ser independents? I segur que la immensa majoria dels que han fet la reflexió podrien coincidir en algunes paraules: diàleg, pau, sobirania. I en alguns conceptes bàsics: si hi ha un trencament amb l'Estat espanyol hauria de ser sense ferides, mantenint l'economia, i millorant (al ritme que sigui possible) les condicions socials que defineixen el nostre estat del benestar. Aquests conceptes, i molts d'altres que podríem afegir si n'haguéssim de fer una tesi més afinada, no poden trobar com a resposta violència, repressió, persecució, judicis, empresonaments, policia i segrest de les institucions autonòmiques ara, però històriques, del país. Aquesta és la gran diferència de percepció. Catalunya no volia la inestabilitat econòmica fa un any, però el mal de ventre el crea qui fa córrer que hi haurà problemes, i qui, acudint a la crida, fa un trasllat de seu social. És justament amb el primer trasllat que s'inicia el problema. Com ha vist ara Agbar, un any després, no hi ha inestabilitat. Es crea. El president Sánchez respon a Torra enviant altre cop policies, vetant la possibilitat de votar què es vol ser, i mirant cap a l'altre costat quan es parla de presos. I no és això. S'entén?
