Ser independentista surt car. Els més actius i convençuts, els de soca-rel per entendre´ns, són socis d´Òmnium i de l´ANC. Cal pagar religiosament la quota a més a més de dedicar-hi hores per fer de voluntaris en la multitud d´actes que organitzen ara sí i ara també. Això sense tenir en compte que també poden pertànyer a algun partit polític. Ja són tres quotes. Has de comprar samarretes i els kits de la Diada de cada any. T´agradi el color o no. Has de sumar-hi la benzina del cotxe per anar a la mani de la Diada, el pàrquing o, més econòmic, el bitllet del bus que s´organitza per anar a les marxes i concentracions com la de dimarts que ve a Barcelona. S´ha de tenir la previsió de portar-hi begudes i alguna cosa per menjar. L´avituallament habitual, vaja, a més a més del calçat adequat i un barret pel sol. Si hi ha nens entremig, tot es complica una mica. Però cap problema. També cal gratar-se la butxaca en sopars grocs en solidaritat amb els presos polítics i els exiliats, per fer aportacions a la caixa de resistència, o per comprar la torxa per les marxes de la vigília de la Diada. Tot això sense tenir en compte que de tant en tant cal renovar l´estelada del balcó, la que es porta a les manifestacions o el cartell per reclamar la llibertat dels presos polítics. Si vas sumant tot puja. En canvi ser unionista recalcitrant és més econòmic. Amb un cúter per tallar llaços grocs n´hi ha prou.