Avui, Bea Talegón i Jordi Pesarrodona es fonen en una abraçada emocionada, després de la marxa de torxes de Lledoners, dins d'un llaç groc (preciosa la fotografia del company Salvador Redó. Facebook). Fa 365 dies una part important del país tenia una il·lusió i va acudir a la manifestació de cada any, multitudinària, pacífica i independentista. Duien un somriure esperançat. L'altra part, que fa un any encara no se significava tant com ara, es mossegava els llavis mentre veia a venir que els primers deien que votarien. Per als primers serien pràcticament els darrers somriures. Aquell 11 de setembre del 2017 es va obrir definitivament el procés. I les conseqüències inicials són greus, més del que molts haurien imaginat (tant els que estaven a favor d'obrir una nova relació amb Espanya, com els que hi estaven en contra). Aquest any, la Diada, té un to més greu. Hi ha somriures, sí, però es premen les dents des del sector independentista. La presó i l'exili pesa. Malgrat tots els malgrats, a pesar del dolor de l'allu-nyament i l'empresonament, encara que per a molts sigui injust tot el que viu el país, Barcelona va reunir una gentada amb estelades (Cs, un centenar) que va fer silenci perquè els governants escoltessin el poder ferm del poble i la seva tristesa, i va reclamar diàleg. Als mesos de repressió, no s'hi respon amb venjança, sinó amb diàleg i abraçades dins d'un cor groc.