Com que de la Diada, que és el tema d'actualitat, en parlo a les primeres pàgines d'aquest diari, els demano perdó si aprofito aquest espai per explicar-los una batalleta, com pertoca a qui s'alegra de tenir unes quantes canes per pentinar. Resulta que aquesta setmana fa quaranta anys que vaig publicar el meu primer article a Regió7. No, el número 40 que apareix al capdamunt de la portada no és per això. És per les quatre dècades de Prensa Ibérica. Aquest grup editorial i el nostre diari van néixer si fa no fa, però no es van trobar fins al cap de gairebé tres dècades.

Els lectors veterans objectaran que el número 1 de Regió7 no va arribar als quioscos fins al 30 de desembre del 1978, i per tant, encara falten més de tres mesos per a l'aniversari. És veritat. Però els encara més veterans potser recordaran que abans d'aquell número 1 es van elaborar i imprimir un parell d'edicions promocionals, una el juliol i una altra el setembre. Aquesta dar-rera fins i tot es va posar a la venda, però sobretot es va fer per ensenyar com es pretenia que fos el projecte que en aquells moments buscava accionistes i subscriptors. Per tant, era ple de reportatges, informes, articles, com els que el lector trobaria normalment si es tirava endavant.

Retingut fora de Manresa per obligacions que no fan al cas, no va ser fins a la primeria de setembre que vaig poder trepitjar el pis on es cuinava el futur diari, a la Muralla de Sant Francesc, cantonada amb carrer del Cós. Un altre cop per als veterans: damunt del Puerto Rico. A dins del pis, entre d'altres, hi havia en Gonçal Mazcuñán, a qui ja coneixia, i li vaig dir: què puc fer? Ràpidament em va donar feina (i ja no va deixar de fer-ho fins que es va retirar). Havia citat l'alcalde Ramon Roqueta i les associacions de veïns per fer un debat sobre problemes i esperances de Manresa, i em va deixar que el moderés i el convertís en un reportatge. I aquella va ser la meva contribució, degudament signada, a aquell número promocional de setembre que contenia informació sobre la celebració de la Diada.

Aquesta no és una feina qualsevol (tampoc no ho són moltes d'altres, no cal que fem més escarafalls del compte), i és inevitable pensar que Regió7 és un component important, fonamental, de la meva vida. No sé si la meva presència ha significat gran cosa per al diari, però el diari ha significat molt per a mi, i em sentiré una persona molt afortunada si puc continuar escrivint-hi mentre jo tingui idees i el director tingui paciència.