El president de la Generalitat és protagonista diari de qualsevol declaració. Una mina per a comentaristes i observadors atents de la realitat catalana. Algú haurà de fer un dia un tractat de tot el que ha dit. Aquesta setmana després d'oficiar una missa fúnebre -només faltaven espelmes i torxes a l'escenari- al Teatre Nacional de Catalunya, ja que no s'atreveix a fer-ho al Parlament, Quim Torra va dir una d'aquelles frases que les hemeroteques sempre recordaran: «Estic disposat a arribar tan lluny com Puigdemont». Sil·logisme fàcil: Waterloo. Imagino que el seu cap, després d'escoltar-lo, ja li deu estar preparant habitació en el seu palauet belga. No és un bon símptoma. Puigdemont, que, recordem, va dir a tots els membres del Govern que anessin al seu despatx el dilluns després de la declaració d'independència i l'inici del 155. Mentre deia això, ell fugia i altres anaven a la presó de forma preventiva, precisament, per risc de fuga. Ara, escoltes Torra i sembla que quedes bocabadat. Segueix parlant només per a la seva parròquia, sense tenir en compte una realitat que el diputat d'ERC Joan Tardà sembla que ha tardat temps a descobrir: no es pot fer res només amb el 50% -és menys- de la població. Prou ridículs. Torra va tornar a dir que sempre estan disposats a dialogar i negociar. Llàstima que no digués dins de la llei. Almenys no es queixa del sou de 146.000 euros que cobra, el més alt de tots els polítics de l'Estat espanyol. Torra, com el seu predecessor, és tan il·luminat que tant li fa el benestar català. Fa cent dies que és president i no governa, segueix fent el murri. L'economia catalana viu de la inèrcia i mentre el context internacional està canviant i podem tenir un ensurt en qualsevol moment, Torra segueix vivint en el seu univers tancat.