Pedro Sánchez és un home de glàndules. Un gran productor d'hormones de combat. La seva biografia és un enorme bassal d'adrenalina i de testosterona: vegin el seu període de rocós jugador de l'Estudiantes, la seva lluita suïcida al PSOE i l'escalada impossible fins a la presidència del Govern. Ahir, quan responia al Congrés a Albert Rivera, l'arqueig tens del seu físic imponent delatava un esforç titànic per no saltar a trencar-li la cara. Recordem que Sánchez, arquetip de l'esportista serbi irreductible, va treballar a Sarajevo. Al seu davant hi havia un exwaterpolista de físic progressivament gelatinós però no per això menys testosterònic. Rivera té una ideologia aquàtica, fluida i canviant com una marea, però per dins és tot verí hormonat, i la seva xuleria piscinera l'impulsa sense remei a buscar el cos a cos amb el basquetbolista. El tercer al ring és el nouvingut Casado, un homenet nyicris que sempre porta la camisa arrugada perquè li va grossa. Encara que no tingui ni mitja bufetada, convé no subestimar-lo: algú que s'ha tret de sobre la Soraya ha de portar amagada alguna arma molt negra. Quin panorama. Tres homes amb el pit enfora per dissimular la impotència: el President en Arximinoria Absoluta, el Capità Arsènic En la Intempèrie, i el Successor Titulat Per Sobre de les Seves Possibilitats. Sánchez, com a mínim, ha arribat a Commander. Casado, en canvi, tot just busca el fantasma del màster, i Rivera no arriba ni a míster fantasma.
