En un afany d'intentar explicar-nos i entendre esdeveniments, comportaments, fets de la nostra societat, em fa la impressió que busquem classificar i tabular-ho tot plegat. Hi posem un diagnòstic o li donem un nom i quedem, més?, satisfets. Que ens costa reprendre la feina després de vacances?, ja ho tenim: depressió postvacacional! ; que la canalla es mostra desafiant o trenca normes sovint?, estem davant un trastorn de la conducta!; i si parlem del dolor?, ja hem trobat un nom que englobi totes les diferents manifestacions del dolor! Bé, en aquest cas no continuo per tal de no ficar-me en un jardí embrossat! Segurament d'un temps ençà el camí cap a la glorificació del concepte de símptoma, enlairant-lo al concepte de malaltia, ha anat creixent d'una manera exponencial. Busquem una resposta ràpida i que darrere la classificació ens quedem en un nom i prou. Parlem d'una síndrome postvacances, d'alteració o de les alteracions de la conducta, del dolor, de la violència (cap a un mateix a cap als altres), la llista podria ser molt més llarga, i em pregunto: són per ells mateixos una malaltia? O són una expressió, un epifenomen, que amaguen un malestar o una disfunció més profunda?
Aquest article dona per l'espai que dona, i no voldria caure en el mateix pecat, de superficialitat, malgrat que voldria aprofundir en cada un dels símptomes esmentats. Però sí que m'agradaria que no ens quedéssim en la superfície, només en allò que veiem o ens expliquen; un símptoma, subjectiu moltes vegades, és això, un signe o un senyal d'un desconfort de més endins, d'un possible patiment o malestar de les persones. I amb tota probabilitat de causes multifactorials. Deixarem per a un altre dia l'apartat d'alteracions de la conducta.
Suposem que una persona marxa de vacances en una situació de dificultats dins de la parella, i en marxar posa l'expectativa que a la tornada trobarà el problema resolt, o un millor estat d'humor; la realitat és que segurament empitjorarà durant les vacances, sobretot si han marxat junts. El malestar es fa més palès a la tornada i amb un sentiment de frustració per no haver satisfet l'expectativa desitjada. En aquesta situació, si no fem res, si no afrontem la situació (si adoptem la tàctica M. Rajoy, per entendre'ns), no tan sols ens sentirem pitjor, ens anirem posant cada vegada amb més tensió, irritant-nos primer i amb probabilitats, a la llarga, d'esgotar-nos, i el cervell també, aquest cervell que no està tocat per la gràcia divina, com ens han volgut fer creure i hem volgut creure, s'esgota com qualsevol altre òrgan del cos. Les situacions adverses cal afrontar-les, analitzar-les i buscar un pla d'afrontament. Cal no quedar-nos en la fàcil resposta del diagnòstic i posar-hi un nom, cal fer una immersió en els sentiments, els nostres i els del nostre entorn. De la resiliència i del P.E.P., en el proper article.
