Designar una part per referir-se a un tot és un recurs lingüístic habitual, que cau en l'àmbit de les metonímies. Un exemple són les fotomultes del nucli antic de Manresa. Diem «fotomultes» per designar «illa de vianants». Les multes que reben les víctimes deriven d'haver estat fotografiades cometent la infracció de circular per una zona prohibida, però la sanció es justifica per la prohibició, i també els seria imposada si en lloc de l'odiada càmera fos un guàrdia el que detectés i denunciés la infracció. Per tant, els que s'oposen a l'extensió de les fotomultes s'estan oposant, de fet, a ampliar l'illa de vianants fins a la plaça dels Drets.
El fet de fixar-nos més en el mecanisme (la fotomulta) que en la norma (la prohibició de circular) és d'allò més indicatiu. Significa que una prohibició sense càmeres és més fàcil de trampejar. És un moment, marxo de seguida, ara no hi ha guàrdies, el que hi ha és bona persona i em diu que faci via... Estem acostumats a la petita infracció, i pot ser que l'aplicació estricta de totes les prohibicions en matèria de trànsit suposaria un greu problema per a la vida diària de la ciutat. O així ho consideren els que estacionen en doble fila «un minut mentre faig un encàrrec». El sistema de les fotomultes no té aquesta flexibilitat, i per això acumula una queixa doble: per la prohibició i per la dificultat afegida de saltar-se-la.
Però la qüestió de fons és l'illa de vianants, que enfronta el posicionament advers dels comerciants i el favorable de l'associació de veïns. Aquesta voldria un nucli antic de pocs cotxes (només els dels residents), mentre que una part important dels botiguers pensen en la comoditat dels clients de fora del barri. Si no poden passar, diuen, no entraran a comprar. Algú va dir que un vianant és un conductor que ha trobat aparcament. Per a la gent de fora del nucli, l'illa de vianants funcionarà si poden deixar fàcilment el cotxe a la vora. O si un autobús els deixa a una distància realment curta.
El carrer de Sobrerroca, la plaça Major i els carrers del voltant són lluny (en termes manresans) del Guimerà. I, a més a més, fa pujada. Per atraure clientela li han de donar facilitats. La preocupació dels comerciants és lògica. L'aspiració dels veïns, també. I la política és, entre altres coses, l'art de resoldre els conflictes de manera que el guany dels uns no sigui equivalent a la pèrdua dels altres, sinó que tots acabin la jornada amb la convicció d'haver-hi guanyat.
