Sempre em fixo en l'exhibició de diplomes que molts professionals sanitaris pengen a les sales d'espera de les consultes. Sovint, la pompositat del gran escut i les firmes autògrafes acredita cursets que fan una mica de riure, però penjat a la paret tot queda bé. En anglès han trobat una expressió que defineix de manera certera el lloc on es mostren els títols: en diuen l' ego wall, la paret de l'ego. Ideal. Personalment, l'únic títol que podria penjar és un d'aptitud sardanista (es diu així) que em van donar de jovenet a l'Agrupació Cultural del Bages. El de llicenciat en periodisme de la UAB no el vaig anar a buscar perquè feien pagar. De les altres formacions que he rebut, o seria absolutament incapaç de trobar-ne els documents que ho acrediten, o només me n'han quedat paperots que s'assemblen molt a tiquets del Caprabo i resultaria insensat exhibir-los en una paret. I dic tot això per il·lustrar fins a quin punt em resulta incomprensible que algú es pugui arriscar a fer un ridícul estrepitós per lluir una titulació que no té o que no ha obtingut legítimament. En el fons, la paranoia de la titulitis política amaga una terrible insolvència personal. ¿A qui li importa la titulació si no compta per a res en les carreres polítiques? ¡Però si sempre fan ministre de Defensa a algú que no ha fet ni la mili! ¡Però si hi ha una pila de polítics que ni amb mil títols no aconseguirien atenuar l'evidència visible, audible i palpable que són uns garulos indocumentats!