Quan deixem de parlar dels màsters i les tesis doctorals, i entre dues patriòtiques estripades de vestuari per la qüestió catalana, segur que es torna a parlar de populisme, l'etiqueta que en un principi va ser penjada a Podem però que no va trigar a generalitzar-se. S'acusa de populisme a Pedro Sánchez quan atorga prioritat a exhumar les restes de Franco del Valle de los Caídos, a Albert Rivera quan exigeix un 155 permanent a Catalunya mentre la governi l'independentisme, a Pablo Casado quan predica baixades radicals d'impostos que els pressupostos no aguantarien. Tots ells carreguen l'apel·latiu sota l'acusació de dir coses que afalaguen les orelles de la gent. Però si aquesta és la consideració, no trobarem gaires polítics a les altes esferes que se n'escapin. Els qui no afalaguen les orelles del poble, els qui anuncien impotències i justifiquen el pessimisme, no tenen gaire requesta i no obtenen prou suports populars per fonamentar una carrera política. Això ens portaria a considerar que la majoria de polítics, i especialment els líders de les principals formacions, són necessàriament populistes, però una etiqueta que es pot aplicar a tothom no ens ajuda gaire a orientar-nos. Haurem de buscar una definició més excloent.
En podem trobar una en Umberto Eco. El que segueix no és un plagi, sinó una citació, ja que ho documento degudament: Umberto Eco, De la estupidez a la locura, Lumen, Barcelona 2016. Es tracta d'un recull d'articles seleccionats pel mateix autor i publicats pòstumament. En el que es titula Matar a un pajarito llegim aquestes consideracions: «El populisme és una forma de règim que, en intentar saltar-se les mediacions parlamentàries, tendeix a establir una relació plebiscitària immediata entre el líder carismàtic i les multituds. Hi ha hagut tants casos de populisme revolucionari -en els quals mitjançant la crida al poble es proposaven reformes socials- com formes de populisme reaccionari. El populisme és simplement un mètode que preveu l'apel·lació visceral a les que es consideren les opinions i els prejudicis més arrelats en les masses (sentiments que podríem definir com a poujadistes o qualunquistes)». (S'anomena poujadisme als moviments reaccionaris basats en la por al canvi de les classes mitjanes, i el qualunquisme, o «qualsevolisme», apel·la a l'«home comú» per estendre la desconfiança cap als partits i les institucions polítiques).
I amb això ja som un poc més savis.
