Coincidint amb l'aturada de la competició de Primera Divisió per les seleccions, s'ha parlat més aquests dies del partit entre el Girona i el Barça, i la possibilitat més que real que es jugui a Miami, que no pas de futbol. Com en la majoria de coses, aquest invent de la LFP de portar un partit per temporada als Estats Units té gent a favor i, també, detractors. Posant-me en la pell d'un aficionat del Girona, i malgrat que l'economia pot repercutir molt favorablement, no hi estaria gaire d'acord. I per una raó ben simple. Quan una entitat modesta com el Girona puja a la màxima categoria, un dels seus al·licients és poder veure, al seu estadi, els principals equips de la categoria, en aquest cas el Barça, i també el Madrid, l'Atlético, etc. És la gràcia de jugar a Primera Divisió. Entenc, però, que en l'esport professional, cada cop compten menys els sentiments, almenys per als que organitzen l'esdeveniment. En l'àmbit amateur considero que tampoc no s'estan fent bé les coses. També en futbol, enguany, la Federació Catalana, a l'hora de fer les agrupacions d'equips per categories, ha tingut molt poc present la proximitat geogràfica i la rivalitat que pot implicar el fet que juguin dos clubs propers. N'hi ha molts casos, en totes les categories, però un de flagrant és a Quarta Catalana, quan han separat el Castellnou de Bages i el Santpedor. Si poc seguiment hi ha del futbol de casa, encara n'hi haurà menys si no es permet la rivalitat, sana és clar. Això és la salsa del futbol.
