Diversos actes han recordat l´Any Pedrolo en el centenari del seu naixement, des de les activitats de la plaça Gran de Calaf el 21 de juliol passat, als recents actes de Tàrrega, o l´actuació de Cesk Freixas al Kursaal (un poti-poti, on potser es trobaven a faltar més textos recitats), però personalment em centraré en la conferència que l´escriptor Lluís Calderer li va dedicar a l´Espai Òmnium. Especialista en l´obra novel·lista i teatral, el situa en el lloc que li correspon dins de les Lletres catalanes. Darrerament, s´ha donat a conèixer la seva poesia. D´entrada en remarca la fecunditat (com Joan Fuster i Josep Pla), amb 120 llibres publicats entre els diversos gèneres literaris. En el context d´un país que ha estat vençut brutalment en la guerra civil i que escriu en una llengua perseguida a casa seva, com és el català. L´any 1962, Calderer recorda la declaració de principis de Pedrolo, a la qual es va mantenir fidel, quan guanya el premi Sant Jordi de novel·la. En el seu parlament afirmava: «En la nostra condició de catalans, de poble tan repetidament maltractat pels atzars de la història, tots sabem que només hi ha una manera de ser lliure i de ser just: ser conscients de nosaltres mateixos, i no permetre que mai se´ns arrabassi aquesta consciència, perquè l´home que en renega, ja no és ningú per decidir i les seves obres ja no li pertanyen. Ha perdut tot sentit de la responsabilitat. Per això, soc i vull seguir essent, un escriptor català i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ésser responsable i que la meva obra constructiva o destructora respongui per mi». La seva trajectòria vital, intel·lectual i literària comença amb la fosca postguerra (1940 al 1960), on actua com un talp en el context d´una literatura que lluita per existir.

El naixement de les Edicions 62 possibilita l´època esplendorosa del Pedrolo escriptor que assoleix un ampli públic lector, amb reedicions i un gran prestigi. El punt màxim d´aquesta etapa és la merescuda concessió del Premi d´Honor de les Lletres Catalanes l´any 1979, del qual dona l´import a una entitat en defensa de la llengua catalana. Durant la Transició o Transacció serà menystingut fins a la seva mort el 1990, tal com esmenta Patricia Gabancho, en el pròleg a la reedició de La terra prohibida, El gegant destronat. En les novel·les de la Catalunya de postguerra, als policies espanyols els fa parlar en català, per convenció literària, ja que estava en contra de la introducció de l´altra llengua. També, cal remarcar M´enterro en els fonaments, la història d´una família benestant de la Barcelona dels anys 60; el cicle Temps obert, de caire infinit: onze novel·les al voltant del protagonista Daniel Bastida, que comencen el 1938 amb el bombardeig de Barcelona; o Cendra per Martina, una novel·la psicològica, on el pes de la guerra és important.

Intel·ligent, s´entesta a buscar camins de llibertat per la via literària. A Totes les bèsties de càrrega, un personatge va a la recerca de la mare, fins que el lector descobreix que és Catalunya. És una crítica ferotge del franquisme que no va tenir problemes de censura. En canvi, Acte de violència va patir enormes vicissituds, en apuntar una possibilitat de lluita passiva i pacífica per derrocar el règim. Home de sòlides i fermes conviccions, s´adona que tot continuarà igual en els eixos essencials que defensa: llengua, independència i Països Catalans, durant el postfranquisme. Tot i que El mecanoscrit del segon origen és best-seller, les institucions potencien els escriptors catalans de llengua castellana, a qui consideren moderns i progressistes. La independència i els Països Catalans són anatemitzats els anys 70 i 80. Només Pedrolo, Joan Fuster i Ramon Barnils es van mantenir ferms. Pedrolo, des del 1964 a Serra d´Or, on amb articles valents analitza la realitat i demostra que és un català incòmode que reflexiona sobre els complexos d´inferioritat que ens han volgut encolomar, els entoma fins a demostrar que no tenen raó de ser. Ho fa amb una claredat i un aprofundiment extraordinaris anant a l´arrel de les situacions. Cada vegada som més els que el valorem i l´estimem i ens considerem pedrolians.