Si troba a faltar correspondència, si no li arriba a temps o ni tan sols li acaba arribant, és probable que sigui una víctima més d'un servei antiquat que ha quedat fora de lloc i, sobretot, fora de temps. Ho denuncien des dins. Un sindicalista d'aquells de pedra picada ha explicat el desgavell que tenen a Correus de Manresa. I no ho ha fet per certificat o amb un burofax. Ha optat per penjar un vídeo a les xarxes. Aquesta és l'escletxa: el passat analògic enfront del present digital més els vicis adquirits durant decennis. En unes imatges que recomano veure per il·lustrar el que explico, mostra trameses que han caducat, qualifica la situació com a retenció de correspondència i demana vehementment la dimissió del director de Correus a Catalu-nya. Es veuen carros de la compra amb rètols fets a mà on s'acumulen sobres i caixes. El mateix treballador lamenta en un altre enregistrament l'accident d'una companya en traginar un paquet postal de grans dimensions. Han de tractar aquests embalums com si fossin un sobre perquè ara són els repartidors d'Amazon o afins. Encara em recordo de l'emoció de rebre una carta. Ara ha perdut el seu sentit i sobretot la seva raó de ser. És una estructura estatal carregada de personal que malgrat això no dona l'abast per fer sortir els enviaments. Ocupen edificis d'inspiració mussoliniana, com el de la plaça d'Espanya manresana. Ha canviat el món i en aquest la consignació de missatges de paper entre particulars a través seu ha perdut tot el sentit. Ja no s'envien les postals a la família des del lloc de vacances. Amb el mòbil, tot això ha quedat superat. Només enviem factures comercials que es van transformant dia a dia en versions electròniques. Només creix la paqueteria com a producte de la compra a través d'Internet. Correus és a hores d'ara una firma de transport en lloc del que li dona el nom. Reben i porten caixes amb una estructura que no està pensada per a això. Amb les seus al mig de les ciutats, allà on camions i furgonetes ho tenen més complicat per moure's. Si es disposa d'un grapat de sobres per enviar, les empreses privades que els fan la competència amb menys cost són l'opció.

Volen mantenir un model antiquat que arrossega una càrrega estructural impròpia. Tot i que va minvant, encara són 51.000 treballadors. És un ens públic, el més gran de tots, dirigit per polítics que ocupen el despatx uns mesos o, com a molt, uns quants anys. Cap d'ells gosa fer res més que posar algun pedaç. Està tot absolutament sindicalitzat, la qual cosa d'entrada no és bona ni dolenta, però afegeix complexitat i bloqueja qualsevol iniciativa de renovació profunda. Tot es bloqueja. És un elefant tan gros i vell que no gosen ni privatitzar-lo. És l'últim reducte. Enmig d'un caos de difícil gestió, aquestes organitzacions tenen dificultats perquè es treballa sense ganes ni motivació. Des del president fins al més modest i arravatat sindicalista ens veuen com a usuaris i no s'han adonat encara que ens hem convertit en clients, aquelles persones que busquen i valoren el millor servei (i atenció) a canvi dels seus diners. Si no ho troben, marxen, no tornen i busquen opcions millors si les tenen a l'abast. Passa amb els taxis, amb el comerç i a poc a poc amb ells. Si treballes sabent que els teus drets laborals estan blindats però el sou és miserable i el cap és un incapaç, no hi ha futur. Aquest passa per tenir clar que malgrat tot cal aportar actitud, adaptació i eficàcia. Mentrestant, i a gran velocitat, la transferència dels enviaments cap a empreses privades farà que cada dia sigui més deficitària i ens costi més diners a tots. Fins que sigui inevitable fer l'inajornable. Són realment els últims, perquè a la Renfe li comença a arribar l'hora en la setmana que hem sabut que l'AVE tindrà competència. Els segells quedaran només per als col·leccionistes.