Qualsevol que observi Manhattan es fixa en un edifici que destaca per la seva pell de pedra marró i pel majestuós frontó que el corona amb l'estil inesperat d'un moble anglès. Quan es va inaugurar el 1984, el Sony Building es va convertir en la icona del postmodernisme, un estil arquitectònic que molt públic profà va descobrir per aquest edifici. L'autor, Philip Johnson, va ser divinitzat: un dels grans arquitectes de l'estil modern esdevenia ara la vedet oficial del corrent que jubilava la moda anterior. Als anys vuitanta, Johnson era considerat un Miles Davis que havia reinventat l'arquitectura dues vegades. Però el veritable pare de la revolució no era ell. Johnson, una brillantíssima guineu cultural, va materialitzar el pensament de Robert Venturi, arquitecte i teòric a qui es deu, realment, el gir cap al postmodernisme, però que no va tenir la sort de rebre cap gran encàrrec en cap de les cinc o sis ciutats del món que entronitzen els arquitectes. Venturi va morir dimarts en un escandalós anonimat. Una vegada va replicar la famosa dita de Mies «less is more» (menys és més) dient que «less is a bore» (menys és un avorriment) i se'n va penedir sempre més. Venturi idolatrava Mies. No va tenir sort amb les relacions públiques. Però sempre l'admirarem per ser un arquitecte que va començar a experimentar les seves innovacions no amb un client desconegut disposat a córrer riscos, sinó a la casa de la seva pròpia mare. Una santa, segurament.
