Si alguna cosa caracteritza l'època que ens toca de viure és l'acceleració del temps d'històric. Tot va terriblement de pressa i persones i esdeveniments se succeeixen l'un darrere l'altre a una velocitat de vertigen. Ara mateix, el darrer govern del Partit Popular, amb Mariano Rajoy i els personatges sinistres que van liquidar el govern de la Generalitat i van imposar el 155, ja comença a semblar una romanalla d'un passat llunyà que s'esborra a marxes forçades.

I, de sobte, com si tornés de la nit del temps, com si ressorgís d'algun malson que encara ens empaita de tant en tant, reapareix a l'actualitat el personatge de José M. Aznar. No ha perdut ni un àpex dels trets que sempre l'havien caracteritzat, començant pel seu aspecte físic, amb el cabell engomat i un fals somriure que es dibuixa sota l'ombra d'un bigoti difús, i acabant amb la demostració d'una vella supèrbia irrenunciable. Ha vingut forçat per una compareixença al Congrés dels Diputats, però s'ha passejat amb l'aclamació dels seus hereus actuals i ha exhibit la vella prepotència de sempre. Ho ha negat tot i no creu que hagi de demanar perdó de res. Encara que una sentència judicial hagi declarat provada la corrupció del seu partit, ell nega l'evidència impertèrrit i es permet apostrofar els actuals diputats des de la superioritat moral que creu trobar en l'espanyolisme més ranci i el conservadorisme més extrem. Així fa honor a la seva fama, com si la persistència en la mentida i l'arrogància tinguessin res a veure amb algun tipus de virtut política mínimament apreciable.

Ara que ha tornat, potser convé recordar que, fet i fet, a aquest home deu Espanya, en una bona mesura, la crisi més profunda que ha viscut en moltes dècades. Perquè Aznar no tan sols és l'home de la guerra de l'Iraq i de la cèlebre fotografia de les Açores, sinó el polític que, havent aconseguit la majoria absoluta després de la breu etapa de l'acord amb Jordi Pujol i l'ús del «català en la intimitat», inaugura l'etapa del pany i forrellat a l'evolució de l'estat autonòmic i a la continuació natural del pacte constitucional de 1978. És l'home de la regeneració del patriotisme espanyol a ultrança, que considera que l'estat de les autonomies ja s'ha passat de rosca i que cal fer passos enrere en la interpretació oberta del bloc normatiu. És a partir d'ell que comença la laminació sistemàtica de les competències autonòmiques i l'elaboració de lleis orgàniques que van buidant de contingut l'acció de govern de la Generalitat. Gràcies a la seva acció de govern, els catalans comencen a entendre que s'ha acabat per sempre més l'evolució natural que s'anava produint i que cal procedir a elaborar un nou Estatut d'Autonomia que permeti una defensa de l'autogovern i que procuri situar les coses en el lloc on havien d'estar. És Aznar l'home que perverteix la composició del Tribunal Constitucional i és a partir d'ell que passarà tot el que ha passat i que recordem prou bé: un nou estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts Espanyoles i per la ciutadania catalana, una duríssima campanya de catalanofòbia engegada pel PP i una sentència del Constitucional que ho engega tot a rodar i que fa sorgir a Catalunya, en els anys següents, un independentisme que avui té la majoria absoluta a la cambra del parc de la Ciutadella.

Aquest és el gran servei de l'heroi de la roca de Perejil a la causa espanyola: enviar un autèntic obús a l'illa de flotació del pacte de 1978 i fer sorgir una efervescència sobiranista catalana com no l'havíem vist mai. Aquest és, també, el seu mèrit principal davant la història. I continua, és clar: exigència d'un càstig i una venjança molt més radical envers els independentistes, negació de la caixa B del seu partit i dels famosos sobresous, cap reconeixement de cap error. Espanya, sens dubte, li estarà eternament agraïda. I, paradoxes de la història, Catalunya també.