Ben poques vegades tenim una sola opció, tant en la vida privada com en la professional. Saber triar comporta anar pel camí de l'èxit o del fracàs, assumint la decisió presa, amb total normalitat. Ens podem equivocar, però si s'han estudiat i avaluat degudament les opcions disponibles, la decisió ha de ser conseqüent.
Dic això a la vista de la dinàmica de la política espanyola, convertida en un frenètic camí de canvis a tots els nivells. No fa pas gaires mesos, molts independentistes s'havien entossudit a afirmar que tant feia tenir el PP com el PSOE al front del govern central. Ara, just quatre mesos després, es pot comprovar com de diferent és un i altre partit.
No és cap novetat, per als qui formem part de la política des de fa anys. Per molt que alguns vulguin equiparar els uns i els altres, la diferència és abismal, tant a nivell de comportament personal com polític. Els ideals dels uns tenen ben poc a veure amb els interessos dels altres, i si algú en tenia algun dubte, ara ho pot comprovar, cada dia que passa.
Què toca fer? Doncs, aprofitar la presència del partit socialista en el govern central per formalitzar canvis que s'haurien d'haver produït molts anys enrere. De fet, toca triar. Toca decidir si es vol reforçar la feblesa socialista, mitjançant acords, a curt, mitjà i llarg termini, que resolguin conflictes o anhels permanents.
Va ser un gran encert donar suport a la moció de censura, per portar Pedro Sánchez a la presidència del govern. Ara, toca continuar pel mateix camí i donar suport a les ànsies de recuperació de drets perduts, ampliar serveis, invertir en polítiques creadores de llocs de treball, i impulsar infraestructures que modifiquin decisions injustes, preses en el passat, començant pel Corredor Mediterrani, continuant per la potenciació dels ports del Mediterrani, o per la resolució de l'etern problema de Rodalies, entre d'altres.
En els darrers dies hem vist contradiccions i pugnes entre membres del PDeCAT i ERC entorn de possibles acords i pactes amb el govern socialista. Dona més la imatge de petites enveges, ganes de protagonisme o baralles de pati de col·legi que no pas de polítiques ambicioses. De fet, aquestes baralles i aquestes indefinicions van causant baixes entre aquells càrrecs més preparats, que decideixen tirar la tovallola, i marxar cap a la vida privada, a la vista de la impossibilitat de dur a terme polítiques serioses en els llocs on són.
És greu perdre aquests polítics, perquè s'empobreixen els seus grups parlamentaris, els quals es van mediocratitzant fins a extrems realment preocupants. S'han vist imatges i decisions més pròpies de nens petits que no pas de polítics experimentats. Creure que no assistir a actes en què hi hagi la presència del rei és un acte de valentia, és viure en la inòpia, fent un ridícul espantós i enviant missatges de país poc seriós, cap enfora. Continuar per aquest camí és garantia d'acabar en la més absoluta de les irrellevàncies.
Però, torno al principi. Ara i aquí, el president del govern està decidit a actuar amb valentia davant múltiples reptes que ningú s'havia atrevit a enfrontar. Si els partits independentistes es posen al seu costat, aconseguiran dos resultats, especialment importants. Un anirà lligat a la modernització i actualització de les polítiques d'igualtat, eficiència, transparència... i l'altre, en benefici propi de les institucions catalanes, les quals en poden sortir clarament beneficiades, en tot allò que estigui dintre dels termes constitucionals i estatutaris. Hi ha un bon nombre de propostes sobre la taula, per saber que si es tria anar de costat del govern es resoldran conflictes de molts anys enrere. Toca triar, i deixar de banda enveges i batalles entre partits, que no resolen res.
