Aquest mes hem estat celebrant d'alguna forma el desè aniversari de la caiguda de Lehman Brothers (15 de setembre del 2008). Juntament amb l'11 de setembre del 2001 -atac terrorista contra les Torres Bessones-, han estat les dues dates més importants des que va començar el segle XXI. Vivim les conseqüències del que va passar aleshores. Tant des d'un punt de vista econòmic com polític. Els populismes de dretes i esquerres, els moviments separatistes, el Brexit, Trump, la crida al «poble» o «allò meu, primer», la por cap a la immigració... són resultat d'aquells anys i del que els experts han batejat com la indignació dels que s'han sentit desplaçats. Però aquests anys també han estat els del despertar definitiu de la Xina com a potència econòmica, del desenvolupament de noves tecnologies i investigacions que han de canviar el món. El planeta en el seu conjunt no ha deixat de créixer. Hi ha excepcions, tristes: la guerra a l'Orient Mitjà segueix, i la tragèdia de Veneçuela. Però fins i tot Corea del Nord sembla obrir-se malgrat totes les sospites. Podríem estar millor? Òbviament. Però, què pensàvem fa deu anys? Cal repassar l'hemeroteca. Vam tenir la gran recessió a Occident; vam evitar la gran depressió. La reacció immediata dels bancs centrals comprant deute a dojo i dels centres polítics més importants d'Occident, a Estats Units, Regne Unit, Alemanya? va evitar el pitjor. Es va injectar diner a l'economia fins on era necessari, es van rescatar bancs un cop vist el pànic causat per deixar caure Lehman Brothers. Ara comencen a sortir noves informacions dels estats de pànic que fa deu anys es vivien a Wall Street i la City de Londres. Les cues que es formaven als bancs per retirar diners, la sensació que no es podia arreglar res. Mirant el futur, segueixen els interrogants sobre què passarà amb tot el nou endeutament. No tot està arreglat.
