Les eleccions per renovar (o mantenir) alcaldes seran l'últim diumenge de maig de l'any que ve. Encara (o només) falten vuit mesos. Els nadons que naixeran aquell dia han estat concebuts fa temps. Només faltaran sis dies per recollir la Champions que ha promès Messi. Els col·legials estaran encarant les vacances del curs que acaba de començar. El temps vola, i més que volarà per als partits i els candidats que volen guanyar. Aquesta vegada hi haurà un eixordador soroll barceloní que els dificultarà fer-se escoltar. Com a mínim hi haurà dues urnes, perquè també caldrà escollir els diputats europeus. Si el president Sánchez no ho ha fet abans, podria posar-ne dues més: diputats i senadors a Madrid. Seria l'elecció de les quatre urnes. Fins i tot el tàndem Puigdemont-Torra podria tenir la temptació de posar-hi la seva. D'un total de cinc, dues són segures.

Les presses han començat quan s'ha declarat la guerra a Barcelona. Valls contra tots. Contra Colau, contra Maragall, l'Ernest. I encara n'esperem algun altre de potent. Serà un combat electoral èpic, però difuminarà tots els altres a la resta del país. Parlar de les propostes dels nostres pobles i ciutats serà com intentar fer-ho de futbol regional una dia d'un Madrid-Barça. Caldrà intentar-ho. Des d'inici dels vuitanta segueixo amb més o menys dedicació les campanyes per escollir regidors i majories. Per als periodistes que s'ocupen de l'actualitat política diària, des d'ara fins a la jornada electoral, és un espai i un temps de plenitud professional. L'altra qüestió és que la resta de mortals ho visquin amb la mateixa fruïció. Però el balls de vots han començat. A partir d'ara no tindran aturador.

Notícies confirmades, rumors i globus sonda es combinaran sense filtres. Caldrà anar destriant per descartar-los o confirmar-los com fets consumats. Pesarrodona, l'home del nas de pallasso, ha rebutjat postular-se de cap de llista per Sant Joan. A Manresa, la CUP ha decidit que la cap de llista serà una dona «sí o sí». Mentre decideixen quina d'elles serà, els dos que hi han governat administrativament durant tres anys faran veure que fan oposició des d'ara fins al dia de votar. A Igualada tenen un estel rutilant de la galàxia convergent que podrà brillar on vulgui: Ajuntament, Diputació o al Govern nacional. Des de l'època dels Miserachs que no hi havia una figura tan incontestable al cap i casal de l'Anoia. Ara bé, a Solsona ho han superat. Dona per a una cançó de la primera època de Roger Mas. El batlle havia dit que plegava i, després de no trobar un substitut de nivell, s'haurà de tornar a presentar. Per a mi és la notícia política del moment. Posa en evidència que els bons i disposats per fer de regidors són pocs, comptats. La vocació política escasseja. Diguin el que diguin els cunyats de barra de bar, el sous no són res de l'altre món, la feina és de vint-i-quatre hores, les crítiques són ferotges i en directe, les imputacions arriben l'endemà de prendre possessió i els companys de viatge es desinflen en llegir les primeres carpetes. Molta feina i força solitud. I si ser alcalde és tot això, ser només edil és pitjor. I a l'oposició, tot és ingratitud per res (o poc) a canvi.

I queda la criptonita que sempre irradia des de Berga. Amb la seva capa de superdona, l'alcaldessa Venturós prepara el seu embat contra la inhabilitació mentre tots els altres esperen la seva resposta sobre si es presenta o no es presenta. Jo crec que sí, però ella ha dit que no en privat a uns quants. Mentre anirà arrencant pètals de la seva margarida, als de Ciutadans i del PP se'ls farà feixuc remuntar el Llobregat. Com sempre, hauran de deixar caure els paracaigudistes.