En cada bugada de les misèries de la classe política, el president del govern espanyol perd un ministre. Màxim Huerta i Carmen Montón van deixar el seu seient molt abans de temps; la ministra de Justícia, Dolores Delgado, Lola per al fenomen Villarejo, pot acompanyar-los en les properes hores. No se sap amb certesa si tanta dimissió afavoreix o no el tendre govern socialista. Les dades del CIS fetes públiques ahir, que consoliden la victòria de Sánchez, són prèvies a tota la ventiladorada dels màsters i de l'adéu forçat de Montón. Sembla que una reacció ràpida a qualsevol sospita d'irregularitat o (en el cas de Delgado si se'n confirma la sortida) de connivència amb sinistres personatges del cantó fosc de la cosa pública hauria de ser aplaudida pels votants, ja que significa agilitat i voluntat de treure's de sobre qualsevol taca de femta. També pot ser interpretat com una debilitat afegida a un executiu ja de per si molt dèbil que, a sobre, tindria zero encert a l'hora de triar ministres. Amb tot, Sánchez hauria de saber que en els temps ja no líquids sinó urinaris (perquè abunda la sensació que determinada classe dirigent se t'ho fa a sobre) en què vivim, qualsevol gest pot colpejar-te com un bumerang. En qualsevol cas, la neteja sempre és una virtut i semblar honest, una obligació del governant. En una època d'aparences, això ja pot ser una victòria.
