Definitivament els fets dels dar-rers temps han fet caure del tot la careta d'estat democràtic que portava posada Espanya des de feia quatre dècades. L'homologació amb les democràcies occidentals ha fet figa quan s'ha demanat per mitjans pacífics i legals debatre i votar sobre la independència de Catalunya. Tenir uns protocols i uns comportaments legals de pàtina democràtica ha estat relativament fàcil, mentre no es posava seriosament en qüestió l'statu quo. A partir d'aquest moment el rebregament, sobretot des de les altes instàncies de l'Estat, de la llei ha estat constant i la dissidència de qualsevol temàtica ha aparegut com a impossible de gestionar per part d'un Estat que enfonsa les seves arrels estructurals en el franquisme que, per la seva banda, partia històricament d'una ideologia retrògrada, dictatorial i imperial que va anar guanyant força durant tot el segle XIX, a mesura que anava perdent les seves colònies i quedava alhora aparcada del tren de la modernitat i de la revolució industrial. Ara mateix són el cos judicial, en les seves instàncies més altes, i les forces de seguretat els qui es troben a la trinxera lluitant contra el sobiranisme, de front i, paral·lelament, amb males arts i guerra bruta. De moment, l'estament militar el tenen al marge. Aquest havia estat tradicionalment la principal força de xoc i de repressió, però en una democràcia europea avui no es pot treure lleugerament contra la ciutadania. Almenys alguna petita cosa s'ha guanyat!
La seva plurinacionalitat és purament formal, ja que tota l'estructura politicoadministrativa està pensada perquè tot es decideixi des de la cort madrilenya, amb petites espurnes de descentralització administrativa. El federalisme -rebatejat aquí com a autonomisme amb la voluntat de descafeïnar-lo- no té cap possibilitat mentre tot Espanya no faci una catarsi profunda i es tregui de sobre les velles estructures -econòmiques, religioses i polítiques- que la diferencien d'un estat modern i liberal en el bon sentit de la paraula. I admeti, és clar, la seva diversitat nacional. Cap a final d'agost, i en el marc d'una demanda de la Diputació General d'Aragó a fi que aquest territori fos considerat «nacionalitat històrica», el BOE va publicar un text on admetia que el Decret de Nova Planta patit per Aragó el 1707 abolia, per dret de conquesta, els seus furs. Caram! I aleshores per què no s'admet que la situació actual és fruit d'una imposició bèl·lica en tota regla?
Per tot plegat, doncs, convindria que aquí ens deixéssim de romanços i d'anar marejant la perdiu, encotillats per la trampa que suposa seguir la legalitat espanyola. Encara que ho fem, sempre es trobaran aspectes controvertits o discutibles que seran interpretats en contra nostre per part d'un poder judicial fortament ideologitzat i controlat pel poder. La prova del cotó la tenim amb les imputacions de sedició i rebel·lió als nostres polítics i activistes presos, que no s'aguanten per enlloc, com han demostrat nombrosos juristes independents, com també els jutges estrangers que van haver de resoldre la demanda d'extradició dels membres del govern que es troben a l'exili. Com es pot veure al llibre de Maria Xinxó Jo també porto el llaç groc. 100 raons per exhibir el símbol de la llibertat (ed. Columna), hi ha gent de tota mena i condició que comparteixen la lluita per la democràcia i la llibertat.
Tan fàcil com seria convocar els ciutadans catalans a les urnes perquè decidissin lliurement el seu futur!
