L'Adam Majó, fins ara comissionat pel Centre Històric de Manresa, ha deixat la plaça per afrontar nous reptes professionals. Segur que darrere la notícia hi ha un horitzó engrescador per al fins ara titular d'una de les feines més compromeses però també més importants i necessàries per a l'esdevenidor de la ciutat, no diré que no em sap greu sobretot ara que el barri ha tornat a adquirir part de la capacitat de seduir i motivar. L'Ajuntament té una papereta difícil, el llegat que cal continuar no és poca cosa i no seré tan banal de referir-me a allò que tothom repassa quan fa el primer balanç, els resultats materials. L'Adam ha deixat ben cimentada la primera pedra, aquella que costa més de posar, la de començar; al damunt s'hi ha construït traient lloses que a Manresa costen de trencar; s'ha obert un diàleg amb les persones que hi viuen i les diferents formes de pensar, teixint complicitats i cercant qui hi pot donar un cop de mà; des del coneixement i l'anàlisi de la realitat s'han fet intervencions, segurament poques però bones pel que ha permès l'escassetat de recursos amb què es comptava, un condicionant que a altres els hauria frenat a l'hora d'acceptar el repte per arremangar-se i treballar malgrat les dificultats.
Hi ha qui li ha volgut fer caure al damunt la llosa de la crítica oportunista, al principi la remuneració econòmica del lloc es va emprar per insinuar que es tractava d'una cadira còmoda d'ocupar sense pensar en la complexitat, la dedicació o sobretot la dificultat de tenir el pes de la classe política al damunt, molt acostumada a pressionar amb la principal intenció de justificar el no deixar fer per tapar el que ells no fan; només per això tinc clar que el seu lloc no ha estat gens d'envejar.
La casa gran no ho té fàcil, haurà de posar un anunci a la secció de demandes per convocar una plaça que moltes i molts voldran festejar, espero que en els requisits només s'hi demani la continuïtat del tarannà del primer ocupant i la capacitat que l'Adam, amb una solvent trajectòria política i social al darrere, ha demostrat. Mai he militat en cap formació política, sempre he cregut més en les persones que en els aparells dels partits i les mal enteses lleialtats; només una vegada a la vida vaig donar suport públicament a una llista perquè qui m'ho va demanar disposava de tot el meu reconeixement a la integritat de qui s'arremanga amb uns principis clars i no el fan callar... i aquest era l'Adam. Caldria esperar de l'equip de govern que no sigui un destí reservat a algun polític en hibernació o algun antic company d'escola a qui es vulgui posar fàcil la jubilació, la decisió és molt més complicada pel que ens hi juguem tots plegats com a ciutat, seria bo que el llegat que ens ha deixat el comissionat tingués continuïtat.
