Em vaig llevar amb l'antena posada. Per la ràdio ja plovia i per la finestra s'albirava un dia prometedor. Ho pressentíem, tot i que encara no sabíem ben bé de què ni per què. Ni si el presagi era bo. Els col·legis estaven oberts perquè de fet no havien tancat en les darreres 48 hores. Si aconsegueixes que no te'l tanquin és més fàcil obrir-lo, aquest va ser el crit festiu de pau de gent de pau, col·lectius, ampes i esplais i persones de bona voluntat. Sufragi universal. La ràdio va dir sufragi universal i a mi se'm va obrir el cel. A mi i a tothom. Això volia dir que podies votar allà on volies, amb garanties. A 2/4 de 10 les garanties rebien les primeres porres policials. Recordo que amb el cafè als dits davant de la tele abans de sortir de casa no m'ho acabava de creure. Les hòsties eren de veritat. Les urnes també. Havien «aparegut» puntualment allà on calia enmig de ciutadans que els feien l'onada. L'operació urnes és de les coses clandestinament exquisides que hem fet els ciutadans d'aquest país. Tan exquisides que fa goig d'explicar. Tan clandestines que encara avui, si ho expliques, pot ser que vinguin a buscar-te a casa.
Ara sabem que el president va fer un gir dins d'un túnel per votar, que els piolins havien sortit de l'infecte vaixell de les croquetes a buscar les «putes» urnes i que com que no les trobaven estaven rabiosos. No oblidaré els meus sota les porres: Fonollosa. Callús, Sant Joan de Vilatorrada i tants i tants d'altres. La Guàrdia Civil treia escuma als pobles petits. I els pobles acaben essent els grans, això ho sabem de sempre.
La ràbia dels cossos policials davant la dignitat de la gent els insuflava encara més ràbia. Costa de creure. L'important havia estat votar i ara l'essencial era que no ens robessin els vots. Ho van intentar. Ho van fer. No oblidaré Millo, per posar un nom que els mal representi a tots. Ni Pérez de les Cobos xulesc. Tampoc m'hauria imaginat que un any després els condecorarien com a herois. Era clar que en «l'aporellos» érem nosaltres, «l'ellos». Encara ho som ara. Passos oberts per deixar passar els avis per votar. La dignitat posa la pell de gallina. Respecte ingent. No oblidaré mai el paper dels avis aquell dia. Internet anava i venia. Donar wifi per poder votar. Apagar el wifi de tots per tenir una mica de wifi per votar. I després de votar, fer guàrdia i amagar les urnes si calia. Volien les putes urnes, amb això està dit tot. Se'n van endur, d'urnes, sí, i això era una derrota física i una victòria moral. Ja tant feia. Vaig votar gràcies al sufragi universal en un col·legi on coneixia tothom sense conèixer ningú.
L'1 d'octubre ens va fer un sol poble. No ho puc oblidar. No ho vull oblidar. Després de l'1-O l'Estat es va acarnissar amb nosaltres. Soc dels que pensen que el llegat de l'1-O no l'hem preservat prou bé, políticament parlant. Però hi ha un abans i un després de l'1-O. I tenim presoners. I judicis injustos. I cap gest cap a nosaltres. El gest agressiu de l'1-O, per a mi, ho diu tot. De tots. Adeu, Estat. He trencat amb tu. No t'oblido perquè t'oblido emocionalment per sempre. Demà fa un any, sóc fill de l'1 d'octubre. No oblido.
